Màscara, mascareta

He posat els dos mots al títol perquè no m’acabo de decidir. És probable que per a vosaltres es tracti d’un debat inexistent, però els lingüistes hem estat discutint si els mitjans (que són els que dicten model) havien de fer servir un terme o l’altre, perquè tot fa pensar que la versió en diminutiu no seria sinó un calc del castellà mascarilla. Malauradament, tal com ens passa dia rere dia, s’ha acabat imposant la versió segurament menys genuïna. Això no vol dir que no pugueu fer servir sempre que us plagui la forma tradicional, màscara (i encara, si ho voleu, tal com faig sovint jo mateix, morrió, que sempre hi dona més joc).

Fet aquest incís, doncs, passem a l’autòpsia nostra de cada setmana. Cal advertir que ens trobem davant d’un cas un poc peculiar, perquè el substantiu màscara compta amb un homògraf sense accent, mascara, que no significa el mateix però s’hi acosta molt. Miraré d’anar pas a pas perquè no és senzill.

Mascara sense accent és un terme desgraciadament en desús amb un significat molt concret: vol dir «taca». No s’ha pogut establir exactament d’on prové, si del baix llatí masca, «bruixa», o bé del longobard maska, «xarxa», i també «bruixa», o encara del cèltic mask-, «negre, tacat», d’on sorgiria aquella masca dels llatins per designar la fetillera, en referència al fet que es tapaven la cara per ocultar la seva identitat. Per a nosaltres, doncs, una mascara és una taca, generalment de carbó o d’alguna substància comestible; d’aquí aquella frase feta que diu «Sempre t’has de veure emmascarat per una paella bruta», sinònima de la que fa «Orellut, li diu l’ase al ruc».

Per la seva banda, màscara amb accent tampoc té un origen gaire clar, però podria anar per la banda de l’àrab, concretament de máshara, «joglar, pallasso», derivat del verb sáhir, «burlar-se». El camp semàntic de màscara, tanmateix, és força més ric, i va des de les diferents modalitats de careta de fusta, metall o altres materials fins al sentit extens de la persona que en duu una, el figurat de la falsa aparença, el cosmètic del preparat de bellesa, l’entomològic de l’aparell bucal de certs insectes i algun més.

En correlació amb aquest desequilibri, també hi ha una certa desproporció de derivats: tres en el primer cas i vuit en el segon.

Ara bé, com a la teoria de conjunts, existeix un espai d’intersecció on es troben tots dos: el verb emmascarar (amb una variant escurçada, mascarar), el de la frase feta, que per tant té dos significats: «embrutar amb carbó o sutge» i «cobrir amb una màscara», com el famós personatge de tebeo.

Pertinentment aclarides les diferències entre màscara amb accent i mascara sense accent, completem la informació de la primera, que és la que ens afecta.

Ja hem dit que, essent més polisèmica que l’altra, també tenia més derivats, però tampoc us penséssiu que gaires. Pocs, però trempats, això sí. Tant, que val la pena descriure’ls un per un. A més del ja explicat verb emmascarar (el del Enmascarado), d’entrada tenim un mot que jo diria que no es fa servir gota, mascarat, amb el significat de «traïdor». Té molt de regust de llibre d’aventures de l’època dels espadatxins. En la mateixa línia, mascarot seria una disfressa grotesca, i tenint en compte les vestimentes que es veuen per aquests carnavals de déu (o de vegades fins els dies de cada dia), tal vegada no seria mala idea recuperar-la.

En canvi, és d’allò més normal el terme mascaró (generalment amb l’afegitó de proa) que designa la figura humana que els antics velers duien enganxada a la part anterior del buc. En realitat era una variant del mascaró primigeni, de pedra, que s’esculpia a les fonts i en alguns edificis. Tot i que ja no se’n fan, l’abundant literatura marinera ha afavorit que per a nosaltres encara es tracti d’un terme ben corrent (potser hi ha ajudat el llinatge Mascaró, que tanmateix no prové de la mateixa arrel).

Ara només ens en queden dos. El penúltim és mascarell, nom d’un ocell així anomenat en virtut d’una taca negra que li envolta els ulls. Ves per on, també és un cognom, i en aquest punt sembla oportú subratllar la gran quantitat de llinatges que corresponen a noms d’aus, com ara Aguiló, Oriol, Passerell o Colom. Segur que en trobareu més.

I he deixat pel final l’últim dels fills de màscara per raons òbvies, car ens remetrà a la més estricta actualitat. Em refereixo a mascarada, definida pel diccionari com a «Colla o ball de persones amb màscares, disfressades», i, en segona accepció, «Representació al·legòrica, històrica o bufa, acompanyada de cant, molt difosa arreu d’Europa als segles XVI i XVII, amb motiu de festes cortesanes i populars». El vincle amb l’actualitat és clar, oi? Allò que fa tres o quatre segles era una activitat festiva s’ha convertit en pràctica quotidiana, representada per l’estament polític, en què les màscares que veiem actuar davant dels micròfons sovint oculten la veritat del que hi ha a sota, així com les lletres dels cants diuen unes coses que la realitat desmenteix automàticament. El que és innegable, això sí, és que continua molt difosa arreu d’Europa. Cada dia més, de fet.