Pressupostos públics i estat d'alarma

En els dies vinent molts seran els rius de tinta, tertúlies i les «opinions» que es referiran al tema pressupostari com centre de debat de què constitueix la llei fonamental de qualsevol govern a l’hora de concretar el seu programa de govern o el que són els seus interessos ideològics en funció d’uns números que, teòricament, han de servir per avançar com a país i donar resposta a les diferents dinàmiques de gestió pública. D’entrada he d’entendre que la proposta tindrà com a referència obligada el que comporta «la crisi sanitària» i les conseqüències directes sobre una «fallida econòmica» descontrolada i que s’emportarà per endavant a milers de petites empreses i autònoms de manera directa i milions de llocs de treball, amb el que això suposa respecte a la mateixa viabilitat futura d’una societat que es veu atacada sense capacitat de defensa i amb perspectives de negativitat inassumibles, en un model de convivència, on drets i deures cada cop hauran d’estar més clarificats si no volem veure «la fallida anunciada» com un fet irreversible.

Per damunt de la publicitat mediàtica, a favor o en contra, depenent dels portaveus de torn, la realitat pressupostària hauria de donar resposta en el debat parlamentari a conceptes que fins ara no formaven part de la nostra via diària i que avui son denominador comú de qualsevol política pública. Pensar o tenir la temptació d’obviar les veus parlamentàries, de tots els colors, en el debat que esmento, seria garantia de més divisió social, i el que pot ser més greu, d’una convivència social cada cop més convulsa, davant un conflicte d’interessos i d’opinions sense cap capacitat de síntesi, i on tothom només es guiaria pels seus particulars interessos de partit, de classe, d’opció econòmica o, fins i tot, de model institucional.

La situació negativa que ens envolta, encara no ha suposat que part dels que lideren la nostra societat es plantegin prioritats de despesa, encara que això comporti paralitzacions de determinades infraestructures, avui amb demanda negativa, o la substitució de determinades partides en funció de necessitats urgents que afecten la vida dels nostres conciutadans, potenciant ajuts a tots els nivells.

Segurament és complicat implementar una proposta polièdrica, amb una allau reivindicativa per part de la mateixa societat, en tots els seus vessants, però encara serà més difícil aprovar un marc de despesa i d’ingressos aliè a una realitat a la qual només des del seny i la capacitat de consensuar, entre tots els implicats, podrà garantir un demà mínimament viable.

Oblidar que el nou context comporta prioritats ben diferents, crec que hauria de ser el primer pas per buscar respostes d’èxit, en un model de vida en comú on es farà difícil no poder donar respostes de supervivència per una ciutadania molt acostumada als drets i poc als deures.

En qualsevol cas, el que no valdria de cap manera és quedar-nos en els titulars, els discursos o els anuncis de caràcter partidista, «l’estat d’alarma» hauria de comportar la conscienciació per part de tots que les coses que vindran suposaran la presa de decisions poc amables i moltes vegades difícils de comprendre, per una societat que es veu farta de limitacions, en els seus drets, foscor en el seu futur, i el que és més emblemàtic, poques esperances per buscar en el dia a dia uns anhels desitjats.

Esperem que els debats que es donin no comportin una «confrontació de sords» i sí una aposta per buscar majories més amplies que mai i pactes que arribin al fons dels problemes, encara que això comporti renúncies de tot ordre, optar per la via normal d’enfrontament parlamentari i les seves connotacions periodístiques, només podrà ser la garantia d’una frustració que crec que no ens podem permetre, i el que és més greu, deixar a la mateixa societat abandonada a un individualisme on, com sempre, els més dèbils seran els grans damnificats.