Embarcats estrangers que pujaven del port cap a la Rambla

Fa dies aquest diari lamentava la trista situació comercial de la ciutat i nomenava els darrers tancaments de firmes conegudes del carrer Unió, antic vial d’imatges especials a la meva infantesa, especialment d’un dels locals més emblemàtics Bodegas Martinez, vinos, licores y champagnes al número 34, cantó Pons d’Icart. Espolsant-me la mandra vaig anar-hi recelant veure’l vuit, però no, estava actiu mantenint-se Mango. Plantat al davant amb immediata fluïdesa vaig retornar a la dècada dels anys quaranta. Un fill dels botiguers festejava amb la meva germana i jo sovint tafanejava per allí. La filla atenia als clients i pensà que per portar avantatge amb els estrangers –no hi havia turistes– embarcats que pujaven del port cap a la Rambla li calia entendre l’anglès i pensà d’aprendre’l. Un dia va proposar-me de compartir l’aprenentatge al Sindicato de Iniciativa i Turismo (ara cafeteria Viena). El motiu del convit era clar: classes nocturnes, professor i un altre alumne, per a una noia sola era inacceptable i un nen de dotze anys com jo faria de carabina davant l’opinió publica. Vaig acceptar comprensiu de la seva prevenció. A la ratlla dels quinze dies l’aprenentatge es va acabar com el rosari de l’aurora. Havia estat un enriallar-se continu, perquè l’altre alumne era l’amic del veïnat Casto Sendra, que després es féu Cassen, el famós humorista. Aquells anys la cabòria d’ella es justificava, posava en risc l’honorabilitat i patir injusta discriminació en el seu camí cap al matrimoni.

Aquesta anècdota m’ha portat a parlar d’aquelles noies, que vivien assetjades en un país on el nacionalcatolicismo s’havia assentat en l’òrbita de la societat espanyola. El crucifix, la catequesi i els valors catòlics de les escoles, les portaven directament al matrimoni de submissió instituït de llarg termini, per sempre, fins a la mort.

El laboratori on es remenava la llavor política franquista era a la casa número vint de la Rambla (ara Hotel Lauria). Els baixos foren ocupats per la Falange Española i al segon pis hi establiren la Sección Femenina alliçonadora entre altres labors adients per a les futures bones esposes. Fixeu-vos en les recomanacions d’aquest decàleg instructiu que vaig llegir fa dècades, però el recordo de bell nou: 1. Demostra que has estat el dia pensant en el teu marit i les seves necessitats, tingues llest el sopar. 2. Abans que arribi arregla la casa, neteja-ho tot i passa el flocall. 3. Sigues dolça i interessant, després del seu pesat dia de feina tens l’obligació de distreure-rel. 4. En ser acomodat a la poltrona prepara-li beguda, agença un coixí i ofrena-li descalçar-lo. 5. Fes-li sentir que ha arribat al paradís del descans i l’ordre. 6. Arregla la canalla, són els seus tresors. 7. Cal demostrar-li felicitat, somriu oferint-li sinceritat i desig de complaure’l. 8. Deixa’l parlar, sàpigues que els seus problemes són més importants que els teus. 9. No et queixis si arriba tard, si ha anat a divertir-se sense tu o si ha estat fora tota la nit, has d’entendre el seu món de compromisos. No recordo el desè, però així i tot, déu-n’hi-do, deixava anar tota la servitud i masclisme.

I arribava el diumenge, factor molt lligat a l’anterior i primordial era la missa dominical, per als homes només calia treure’s el barret o la gorra, per a les dones calia portar cobert el cap amb mantellina, faldilles per sota dels genolls i mitges a les cames. Per la ciutat va impactar una senzilla notícia d’ingredients mal combinats: aparegué en plena Rambla a la botiga Blancanieves el desig de totes les nenes –és clar que aconseguir-ne era només per a les llars benestants o de la burgesia franquista– la nina Mariquita Pérez, de porcellana, amb el seu luxós guarda-roba, es venia al preu de cent pessetes (sou mensual d’un treballador). Ofensiva demostració de la desigual postguerra, cal adonar-se’n que només les nenes afortunades estrenaven vestit per Diumenge de Rams, Nadal, per anar a missa o passejar per la Rambla.

Per canviar el full de ruta afegiré que als noiets ens induïen la seva ideologia, que ens entrava per un costat i sortia per l’altre. Portant-nos tots al Cine Teatro Tarragona per socarrimar-nos amb la pel·lícula Los últimos de Filipinas. I a l’escola, abans de portar-nos a plantar un pi al Parc del Miracle ens endollaven discursets d’algun antic militar que jutjava la decadència nord-americana –abans dels pactes i ajuts– criticant «su crisis de valores morales , de patriotismo, el divorcio, el ateismo i otras lacras derivadas de su democràcia» que jo no entenia. El que no deixava de ser temptador era el que un dia sentí als passadissos de l’escola Roig, els grans de sisè de batxiller remorejaven ni mes ni menys la prohibició de la pel·lícula Gilda, que anys després en veure-la, tot plegat es va treure els guants. Em sorprenia com de l’altre grupet un entenimentat coneixia de cap a peus les ordres que els diaris rebien de la censura: «Quedan prohibidos los anuncios relativos a la venta de fotografies de Rita Hayworth» i «Cuidado con la informacion gràfica de las fotografias sobre los campeonatos de deportes de la Sección Femenina en las que las camaradas esten enseñando las rodillas prohibidas».

Tot no era una buidor espessa, grupets de nois i noies passejaven Rambla amunt i avall, del balcó fins al Banc d’Espanya, mirades, somriures i adéus. Però havien de remar contra corrent i els diumenges podien fruir del ball particular a casa d’alguna amiga que l’organitzava, gairebé gaudien del vistiplau dels pares perquè no era un pecat boirós. A l’estiu les revetlles populars del Serrallo, Maria Cristina, Cós del Bou i a la Rambla per Santa Tecla els proporcionaven una injecció de divertiment. Les parelles benestants dissabtes al vespre anaven al Mirador del paseo Calvo Sotelo (ara les Palmeres) que s’anunciava «Vista al mar, amenizado por el conjunto de swing Jose Font y su ritmo. Entrada con tiquet (derecho a consumición)». Per a la modesta joventut restant la Sala de Deportes (carrer Assalt cantonada Rambla Vella) encabia els diumenges als majors d’edat (elles ho eren a 23 anys i ells als 21). Les tardes del dijous soldats i minyones.

Aquells anys tocava això, heu d’entendre que no existien xarxes socials i es podia dir que quan algú parlava sol o estava boig o tenia els paletes a casa. Ara és un altre món, l’altre dia al carrer Unió aquell noi, mascareta al rostre i texans foradats mirava teclejant amb absorbiment el mòbil i gairebé em va envestir com a un defensa central esquivant-me i per molt poc no xafa els excrements d’un gos. A cop d’ull és un dels nombrosos i benvolents canvis de vida d’aquest segle XXI.