Tribuna
Política teòrica/realitat política
La situació que sobrevivim comportarà, més aviat que tard, que per part dels líders de torn, polítics, econòmics i socials, la necessitat de posicionar-se, oferint alternatives viables de futur, on no serà possible assentar-se en les paraules sinó que serà necessari passar a la realitat d’unes decisions que no agradaran a tothom i que comportaran grans conflictes, de tot ordre, a l’hora de veure els interessos, d’uns i altres, sotmesos a una conflictivitat evident.
La dinàmica política dels darrers anys, posteriors a la Gran Guerra Mundial, han comportat en els països del primer món l’asseveració d’una ingent quantitat de debats on els drets que s’exigien eren acceptats, encara que fos tàcitament, per tots els interessos partidistes, suposadament enfrontats, és a dir, independentment del posicionament o ubicació ideològica, l’evidencia és que, amb la mateixa garantia d’uns ingressos públics importants, moltes eren les decisions que s’assumien com positives donant suport a exigències que en altres moments podien estar assentades en la ideologia. La realitat és que avui es fa difícil distingir l’aposta social dels governs «de dretes o esquerres» o el que és més evident que, inclús, el debat públic fa que repetidament la comparació de l’executat per uns i altres té poques diferències reals.
Inclús, en determinats moments de tots aquests anys, s’ha reproduït un model de «vot captiu», no en funció del mateix contingut programàtic sinó per la mateixa dependència moral a plantejaments ideològics previs, familiars o de consciència personal.
No oblidem que en els últims anys la cosa ha anat mutant de manera accelerada i avui podem comprovar com territoris suposadament «propietat electoral» de determinades opcions polítiques, deixen pas a resultats on els votants donant suport a l’extrem contrari al que s’ha anat recolzant ininterrompudament moltes vegades. L’aparició i consolidació d’opcions extremes és ja un fet, en vocació de quedar-se, i que tendeix el seu creixement si no es torna a una pràctica que sàpiga donar resposta, des de la concreció dels problemes, que no es poden quedar només en discursos, més o menys acceptables.
Oblidar que, a més, la ciutadania, es veu «informada o no» en funció d’un accés a milers de mitjans de comunicació de tota mena, que comporta que l’opinió tampoc es pot «controlar» com s’ha fet al llarg de la nostra història, perquè el que és inatacable és que el model actual, en permanent canvi, no es pot manipular com s’ha fet fins a la data, malgrat els intents per continuar en la via de la tergiversació interessada de tots els implicats.
Segurament, alguns encara poden pensar que la dialèctica es garantia de tot, però la realitat dels fets ens fa veure que les mancances, no se solucionaran amb paraules més o menys ben dites, ara el que toca és donar solucions, on les prioritats cada cop més obligatòries, exigiran d’esforços d’explicació des de la lògica i sobretot des de l’eficàcia tangible. A més, també de manera urgent la ciutadania el que valorarà serà la capacitat de resposta, independentment de qui la doni, si aquesta ofereix solucions reals.
Ben aviat tornarem al debat electoral directe, on es discutiran teories maximalistes, però també s’hauran de donar respostes a les necessitats quotidianes, i és aquí on la gent, estic convençut, triarà el seu futur suport en funció dels interessos ideològics, de classe, d’estima, etc., però sobretot de pragmatisme amb garanties pels seus problemes puntuals; entendre aquest repte serà, cada cop més evident i per tant centrar-se en la teoria, encara que sigui molt plausible, només comportarà desfetes electorals sense precedents per a determinades opcions partidistes. L’exemple dels EUA on les enquestes novament han fet fallida i on el president vigent, malgrat la derrota, ha conquerit milions de suports electorals, emparats per uns resultats econòmics envejables, hauria de ser una referència per no oblidar, malgrat l’opinió majoritària de poca sintonia personal, que això ha quedat relegat a un segon pla.
La necessitat de resultats es torna, cada cop més, com vital per sobreviure i això suposarà que els nostres dirigents es valoraran, sobretot, per la seva capacitat real de gestió i en cap cas per la seva «pertinència a no sé què», que fins ara era condicionant vital per gestionar les coses de tots. Podem acceptar el nou model amb portes o desqualificar-lo des d’una lògica, superada per la mateixa realitat; ja veurem la capacitat de tots per conquerir uns vots cada cop més difícils de controlar des d’uns estudis demoscòpics (enquestes) a la baixa en la seva fiabilitat, massa compromesa pels qui les paguen i voldrien uns equilibris concrets o influir en aquests.