Servidors i servits

Una evidència que ha constatat la plaga de la covid és el menyspreu, intencionat o no, de les administracions cap als que haurien de ser la seva referència absoluta i única a tots els efectes, els administrats; la realitat d’uns telèfons que no es despengen, el menfotisme generalitzat, amb excepcions plausibles, d’uns funcionaris que egoísticament només pensen en ells, sense ser conscients que la seva viabilitat, present i futura, passa perquè es puguin oferir uns serveis públics de nivell, comporten constatacions, diàriament repetides, quan els ciutadans necessiten, o es veuen obligats, a anar a les institucions per fer determinats tràmits, on el monopoli està clar qui el té.

És cert que el que esmento no és nou, i malauradament es repeteix massa vegades, però amb la situació pandèmica la cosa és més evident, i «els servits» veuen amb impotència com «els servidors« estan instal·lats en una dinàmica superior, fora de la necessitat d’una societat cada cop més farta del «vuelva usted mañana», això si ara en fase virtual.

Com es pot entendre que s’ajuntin desenes de persones davant d’oficines públiques que es «veden» de manera insultant, deixant a la gent a la qual s’ha de servir, a la intempèrie en funció de determinats requisits sanitaris fora de la lògica més mínima i imposats pels que «manen» encara que haurien de ser «els manats».

Segurament el que esmento pot tenir respostes en positiu si tots els que «manen als que manen« fessin esforços per portar a la pràctica la teoria de potenciar els mitjans que avui són al nostre abast, tots ells relacionats amb internet i les seves variables. No sé que succeirà quan el «temps» no sigui tan comprensiu i les temperatures baixes o les inclemències es facin generals, i els administrats es vegin vexats a l’hora d’exercir uns drets que ara sembla que es difuminen, en funció de no se sap que. En algunes ocasions he reflexionat sobre les «cues» i la seva repetició, assumida per una ciutadania acostumada a creure, però no estaria de més que per part dels qui toqui es fixessin fórmules àgils que convertissin els discursos en practica habitual, per molta gent, que s’ha de sacrificar a l’hora de demanar drets inapel·lables.

Crec que continuar en la línia esmentada és una mostra més d’impotència i incompetència, que no es pot acceptar tàcitament, és evident el menyspreu que des dels poders es té per la gent a l’hora d’oferir-li o facilitar-li determinades gestions i la seva incongruència que suposa que, avui, la via virtual cada cop és més efectiva i pot donar resposta sense necessitat de presències com les exigides, davant la incapacitat d’oferir uns mitjans de resposta d’acord amb el segle d’avanços que vivim.

Tornant a la meva reflexió, la confusió de «servidors i servits» és un parany al qual s’hauria de fer front si realment volem una societat on l’igualitarisme, a més de ser un objectiu utòpic toques de peus a terra, i s’apliqués realment.

Com sempre el fàcil és la callada per resposta i pensar que, com sempre, seran els més dèbils de la nostra societat els que es veuran sobrepassats per una realitat que no hauria de ser. La qualitat dels serveis públics, que tantes vegades esmenten els nostres representants hauria de fer-se real i no quedar-se exclusivament com un punt més dels programes electorals, que com deia aquell alcalde de Madrid «lo que se dice en campaña no vale» és a dir que unes promeses en les quals ningú creu, però que queden molt bé.

Suposo que tot el que esmento és tan evident, que no tinc cap esperança perquè quelcom esmerci esforços per reconduir-ho, malgrat tot, només la denúncia de la situació ens pot donar esperances perquè els serveis de tots tinguin nivells de complaença mínims i no es vegin rebutjats, malgrat les excepcions que també existeixen, i que posen de manifest que tenim altres formes de gestió, tant de caràcter organitzatiu com d’aplicació personal, massa vegades deixades de costat en funció de personalismes fora de lloc.

Per cert, a títol d’exemple imitable, una de les cadenes alimentàries de referència, amb presència a tot el territori, quan parla dels seus clients diu que són «els jefes» com ratificació de la importància que tenen pel seu negoci i molt especialment de la gent que hi treballa; no estaria de més prendre nota i entendre que també «els servits» són els «jefes dels servidors», i no a l’inrevés o almenys així hauria de ser, segurament aniríem tots millor.