Orfes del pare Estat

En els darrers anys existia un convenciment ciutadà respecte que l’Estat, les Administracions Públiques, es farien responsables de les males situacions econòmiques de la gent, aportant ajuts de tota mena, sense límits, en funció d’una pertinència societària a un país dels considerats com del primer món; la cosa, a més, es veuria ratificada per l’arribada de milers de persones que veien en la seva «travessa» la garantia per gaudir d’uns drets lògics que els hi eren negats al seu país d’origen.

Els ingents imports dels pressupostos públics, aplicats a temes de necessitats socials de la ciutadania, feien que els ajuts poguessin arribar a una gran majoria de persones que necessitaven aquest suport, inclús es podia fer crítica que malgrat tot, aquesta via tampoc era garantia d’arribar a tothom, especialment si també s’analitzen altres drets constitucionals, inapel·lables, als que massa vegades deixem de costat, per impotència manifesta dels poders públics a l’hora d’arribar a tothom i a tots els requeriments.

El que reflexiono forma part de tota l’amalgama de drets, que com a nacionals podem exigir, una altra cosa és si és possible passar del desig a la pràctica i si realment les administracions de torn, independentment del seu color polític, poden fer front al compliment d’aquestes necessitats tangibles.

Suposo que el gran debat que es plantejarà en les setmanes vinents, on l’epicentre passarà, encara més, de la malaltia a les conseqüències econòmiques d’aquesta, comportarà la necessitat d’explicar quines alternatives gaudeixen els que han vist com el seu projecte de vida personal i empresarial ha quedat en res.

Fins i tot s’hauran de buscar respostes de milers de col·lectius que s’han quedat sense feina, i que són en portes d’una negativitat insospitada, només fa uns mesos, amb el que això comporta de conseqüències de tot tipus, especialment des del punt de vista de convivència social.

Davant el panorama exposat, «el papa Estat», pot estar en portes del seu «traspàs» i això comportarà que s’hauran de donar unes explicacions, fruit de la lògica i el seny, aparcant la fàcil opció de la demagògia barata, obrint les portes a plantejaments lluny del que hem entès fins ara, com democràcia amb drets i llibertats màximes. Per tant, la convulsió social, que ja es comença a sentir, exigirà dosis de comprensió i endegar noves polítiques que permetin prioritzar determinats conceptes, en perjudici d’altres, que fins ara semblaven intocables.

Segurament el fàcil és «inundar l’opinió pública» amb grans manifestacions dialèctiques, majoritàriament buides de contingut, per oferir respostes als crits del carrer, sense valorar les alternatives a mitjà i llarg termini, ara bé, fixar un camí amb garanties de futur, només serà possible si entre tots ens conscienciem que ens espera serà complicat, i que deixarà a una part de la nostra comunitat en posicions fràgils, saber reconduir el tema comportarà un repte inajornable al qual s’haurà d’exigir una visió, basada en la pràctica real i no en els desitjos ideològics o de classe, si realment volem buscar que la manca de resposta de l’Estat, pugui comportar trobar altres opcions possibles a l’hora de revisar decisions passades, avui inaplicables, per la mateixa complexitat d’un marc global al qual ens haurem d’adaptar, agradi o no, si volem sobreviure amb mínimes garanties, en un demà, en tot cas, diferent del que hem gaudit fins ara.