En la mort de Carles Tarragó, acusem...

El passat dia 1 Tarragona va patir el traspàs de Carles Tarragó, un dels seus més ardits defensors; un home que, darrerament, com a president de la Federación Española de Belenistas, feia tarragonisme allà on feia cap. El món pessebrista el plora, perquè ha perdut un mestre del pesebre popular i el món de la cultura ho fa perquè trobarà a mancar el seu impuls col·laborador i creatiu. Estava implicat en accions com Tarragona Antiga, Tàrraco Viva i un llarg etcètera. Tots recordarem aquesta pandèmia de la covid-19 com un malson i també perquè es va endur, entre d’altres, aquest gran tarragoní.

La notícia de la mort de l’amic Carles (ell em va ensenyar a conduir i d’allí va néixer la nostra amistat) ens va sorprendre arran d’un whatsapp rebut mentre Mixeta i jo estàvem veient un telenotícies on s’informava de la inauguració d’un hospital a Madrid. Curiosa inauguració quan amb prou feines està construïda una quarta part, sense comptar que el personal per a dotar-lo s’ha obtingut despullant altres hospitals. Aleshores, la meva gateta i jo ens vàrem mirar i, com que jo tenia a la tauleta un llibre obert per una pàgina on es podia veure reproduïda la portada del diari L’Aurore del 13 de gener de 1898 amb el famós J’acusse de Zola, ella va saltar i va posar la seva poteta sobre l’impressionant titular. Aleshores, entre allò i el que havia sentit a l’esmentat telenotícies, em van venir al cap un seguit d’acusacions contra els qui regeixen (des del poder o des de l’oposició) els destins d’aquest país en aquests moments de crisi.

Mixeta i jo acusem la classe política d’aquest país de posar els seus interessos partidistes per sobre del bé de la ciutadania. Els acusem de ser incapaços de posar-se d’acord per acarar tots plegats els greus problemes generats per la pandèmia. Els acusem d’infantilitzar les coses fixant l’atenció en detalls com ara quantes persones es poden reunir aquest Nadal, oblidant que la famosa «bombolla segura» es redueix als qui conviuen sota un mateix sostre. Els acusem de fer volar coloms anunciant els beneficis d’una vacuna que ja veurem quan i com arriba. Els acusem d’haver afeblit la sanitat pública amb una suïcida política de privatitzacions i retallades. I acabem aquí... perquè no acabaríem!

Mixeta em va mirar amb els seus ullassos, com aprovant els meus pensaments, i jo vaig pensar que l’havia encertat en adreçar-me a l’Associació VallsGat (https://vallsgat.weebly.com) per procurar-me un animaló com aquest.