L'espia que tornava del fred

La literatura (anglesa) dedicada als espies acaba de perdre un dels més il·lustres autors, John LeCarré, pseudònim d’un antic membre dels serveis secrets anglesos, que al llarg de seixanta anys ens ha delectat, entretingut, estimulat i ensenyat amb un reguitzell d’obres literàries mestres.

De les boires de la Guerra freda fins a les tèrboles aigües dels inacabables conflictes més actuals de l’Orient Mitjà, la seva ironia continguda, la seva precisió i, alhora, planera escriptura, ens ha mostrat molt de la naturalesa humana i les seves contradiccions. Alguns hem après molt de la riquesa de la seva construcció idiomàtica.

Lligat com està a l’evolució històrica, el gènere literari del món dels serveis secrets, a la caiguda del mur de Berlín ja fa ara més de quaranta anys, em portà amb la meva gosadia a escriure El final de la historia de espías, un articlet d’opinió a un diari local. Comentava que ja no veuríem més intercanvis d’agents en la foscor de la matinada al Checkpoint Charlie de la porta de Brandenburg, ni a personatges aixecant-se el coll de la gavardina per a ocultar-se en un carreró. I pensava que funcionaris de la plaça Dherzinsky o del Circus londinenc, perdrien la seva feina. Però albirava que serien substituïts per espies jueus en trames libaneses, aventurers americans a les valls afganeses i narcos mexicans. El submón soterrat de la política internacional.

Una certa distància, però, hi ha entre les activitats subterrànies, secretes, sovint il·legals o èticament inqualificables dels estats i entre ells, i l’activitat bruta, pervertida, impresentable del que donem per conèixer com les «clavegueres de l’Estat espanyol». Mentre les primeres estan incardinades en les estructures de la defensa, sovint militar (MI-6 és el Departament número 6 de la Intel·ligència Militar anglesa), aquestes últimes estan dirigides en contra dels ciutadans del seu país, els mateixos que amb els seus impostos les mantenen, i en benefici d’interessos obscurs, elitistes i molt sovint delinqüencials de les estructures de poder de l’estat.

No veig cap escriptor de prestigi fent una novel·la de personatges com d’Alfonso o Villarejo, cada un diferent i igualment menyspreable.

Indubtablement la vàlua literària dels textos de John LeCarré és possible que hagi embellit l’àmbit dels serveis secrets, molt més que les fantasies d’Ian Fleming.

Crec que els estudiants d’idiomes, els de la llengua anglesa, es beneficiarien molt d’adoptar les novel·les de LeCarré com llibres de pràctiques. Els barroers que poblen les clavegueres de l’estat no crec que siguin capaços d’aprendre res d’elles.

Long life to David Cornwell, un home decent, com s’ha traduït la seva darrera novel·la Agent Running In The Field, 2019. I un superb escriptor.