Pressupostos

Després de molts exercicis sense disposar d’una llei de Pressupostos, finalment es farà realitat la mateixa, amb un llarg debat on, a banda de la discussió dels números, s’ha completat una àmplia discussió ideològica i d’interessos contraposats entre els diferents partits polítics a l’hora d’implementar els seus discursos programàtics particulars.

Malgrat tot, la discussió sempre és bona si realment s’aborden els assumptes que preocupen a la gent i donen sortida a anhels davant de discursos que, en tot cas, tenen el seu suport democràtic dintre d’un model com el que ens hem donat. No oblidem que la Llei Pressupostària és la principal normativa per un govern a l’hora de fer realitat els seus anhels que l’han portat al poder; per tant, amb la situació vigent del multipartidisme pràctic, amb inexistència de majories, crec que la bona notícia és el vist-i-plau a la Llei, malgrat les mancances que té o pot tenir en la seva aplicació pràctica.

No em toca a mi analitzar el fons del que es legisla en una proposta d’ingressos i despeses, però sí que crec que puc opinar de les dades generals, i així podem concretar que una part del pressupost és finalista, és a dir, ve decidida per la pròpia realitat pràctica, mani qui mani, i la resta són afegits que, en tot cas, haurem de veure com es fan realitat en el moment de la seva aplicació pràctica. Malauradament, com tot debat polític, la discussió es queda en els grans conceptes, no entrant a discutir les estratègies que com país de tots els governs, i aquí haurem de veure com es fan realitat determinades qüestions, que sí incidiran en el nostre dia adia, més del que sospitem.

El fàcil és quedar-nos en els «compromisos» particulars sense valorar si els mateixos es van complimentant o queden en teoria que no es fa realitat, cosa que es veu repetidament al llarg de molts anys, quan el que diuen les dades aprovades queden aparcades en funció de múltiples raonaments fora de la lògica.

A efectes pràctics, fa molts anys que es parla de la importància del Corredor del Mediterrani, com opció logística vital per la majoria de governs dels darrers 25 anys, malgrat tot, la realitat posa en evidència que tot queda en paraules i avui seguim sense veure el final d’una necessitat que ningú s’arrisca a fixar com prioritària.

L’exemple que exposo és una «condicional pressupostària» que sempre és vigent a l’hora de portar a la pràctica el que és parla i s’aprova al Parlament, respecte al que després es fa realitat. Segurament, com quasi sempre en política, un cop el «focus d’actualitat» passi del tema pressupostari, ningú plantejarà fer un seguiment de l’assumpte i, de ben segur, quan torni a discutir una nova Llei Pressupostària, es tornarà a debatre del que és prioritari, oblidant, sense rubor, que massa cops el fixat queda ofegat per un conflicte d’interessos que fa que la despesa queda condicionada.

En qualsevol cas, entenc que disposar d’una llei d’ingressos i despeses és una bona nova si realment en la seva aplicació es té present el que realment és fonamental per una societat, massa castigada per «paraules estèrils», que van i venen en funció d’un interès mediàtic que no se sap bé qui gestiona. Esperem que la seva aplicació sigui real i no només quedi pendent dels interessos puntuals de cada moment.