2020, adéu i no tornis

Queden unes hores per finalitzar aquest any 2020 que amb l’aparició de la nostra pandèmia inesperada ha capgirat tot el món. Ara ens toca fer balanç d’aquest any únic i, esperem, irrepetible. El vocabulari quotidià ha incorporat paraules com la mascareta, la distància, teletreball, desescalada, moratòries, ERTO/ERTE, crèdits ICO, coronavirus, toc de queda, aïllament, confinament, videoconferències a tots els nivells, entre altres. Ara ja tenim la tercera onada. Estem davant una situació que en dietètica es coneix com a efecte jo-jo, segons Josep Lluís Domingo, catedràtic de Toxicologia i Salut Mediambiental de la Facultat de Medicina de la URV. Es tracta de l’efecte rebot al cicle marcat per pèrdua i recuperació successiva del pes corporal, a conseqüència d’una dieta hipocalòrica excessiva. Amb la covid-19 passa el mateix: el confinament «dobla la famosa corba» i les xifres milloren significativament, però en cada intent de tornar a la normalitat (nova), apareix la recaiguda (el jo-jo)

Ni Catalunya, ni la resta de l’Estat han sabut desxifrar totes les incògnites aparegudes i la gestió ha estat força contradictòria i dolenta. Ni l’admirada senyora Merkel ho ha resolt. La gestió de la pandèmia a la Unió Europea també ha estat decebedora i l’Organització Mundial de La Salut tampoc ha estat a l’altura de les circumstàncies, ja que no ha assumit el seu paper essencial pel qual va ser creada. Falta d’informació no ha existit. S’han publicat més de 84.000 articles sobre el tema. Estem probablement en l’inici del fi de la pandèmia. Tots hem d’aprendre, sobretot els governs, d’aquesta duríssima i costosa tragèdia sanitària, socioeconòmica i psíquica.

La dicotomia salut-economia està present en cadascuna de les decisions governamentals. Els recursos que es pretenen estalviar en Salut i en Investigació, es pagaran amb escreix i desproporcionadament. També hem de saber diferenciar despesa i inversió. Víctor Frankl, neuròleg i psiquiatre austríac, deia que quan no podem canviar la situació a la qual ens enfrontem, el repte consisteix a canviar-nos a nosaltres mateixos. Hem de pensar més en el que tenim i deixar de pensar en el que no tindrem. Vivim uns temps diferents. Si hem après aquest any, inusual i desafiant, és no donar per segures coses ordinàries, que tenim al nostre voltant i a les que a poc a poc hem anat perdent el respecte.

Hem de ser resilients, és a dir, una persona que sap treure profit dels reptes que la vida aporta. D’això es tracta, practicar la resiliència, que és la capacitat de recuperar l’estabilitat en ser afectar per pertorbacions o interferències.

Sens dubte, l’any 2020 és un any per oblidar. Ha estat el pitjor del segle XXI, si no probablement per a molts el més horrible de la seva vida. Pensem en el nombre de persones mortes, el dolor dels seus familiars, la pressió i la fatiga amb què han hagut de treballar els metges i sanitaris en els hospitals. No podem obviar la crisi econòmica i a una taxa d’atur que produeix esgarrifances i que ha provocat la indigència a moltes famílies. 2020, any de la desolació sense pal·liatius.

Les abraçades, els petons i els retrobaments s’han canviat per videotrucades, mirades emocionades i bombolles, no pas de cava, de convivència. Potser ara la paraula més usada serà la vacuna. Això esperem. Vacuna, terme científic i, a la vegada, talismà. Les vacunes sempre han resolt les malalties, les epidèmies i les pandèmies. Potser, tal vegada, la vacuna serà/és el compendi de salvació. En qualsevol cas, amic o desconegut lector, et desitjo un pròsper, saludable i joiós 2021. Així sigui.