Pressupostos o acte de fe?

L’Ajuntament de Tarragona té pressupostos municipals per l’any vinent i és una mala notícia per a la ciutat. Són uns pressupostos que retallen en serveis socials i que tenen mancances greus en aspectes que haurien de permetre’ns sortir de la crisi provocada per la pandèmia. S’han aprovat amb un acord d’ERC i En Comú Podem amb Junts per Cat i la CUP, amb un únic objectiu, mantenir fora al Partit dels Socialistes de Catalunya. Ha estat un acte de fe d’aquests partits, només per anar contra l’anterior govern (que ja fa quasi dos anys que no hi és, per cert) i en cap cas per anar a favor de Tarragona.

Dic acte de fe, perquè aquest pressupost no és el real. El mateix Jordi Fortuny, conseller d’Hisenda, dels pocs que treballen a l’equip de govern, ha dit que no són reals perquè ha d’incorporar-se un romanent que permetrà fer un nou pressupost. Això sí, sense llum i taquígrafs, amb opacitat i sense projecte de ciutat. Cal recordar que el romanent són els diners que sobren de la «no» gestió del 2020, que ja avanço que seran molts, com a mínim 6 milions d’euros, i que es podran gastar gràcies la normativa aprovada pel govern de Pedro Sánchez, durant el 2021. Són diners que l’actual govern ha promès a tothom, quan no donen per tant, i quan ho hagi de repartir buscaran les excuses pertinents per mantenir les retallades. Avui queda escrit, el temps ho confirmarà.

També dic acte de fe perquè han promès que pugen el pressupost de Serveis Socials i és fals. Ja saben que s’han disparat les necessitats per la pandèmia. Com va dir ahir la portaveu del PSC; Sandra Ramos, «no enganyin, si llevem les partides a entitats que abans estaven al pressupost general i ara apareixen dins l’aportació de l’Institut Municipal de Serveis Socials, i tenim en compte els recursos que s’hi han hagut d’abocar durant tot el 2020, la realitat ens diu que el pressupost de 2021 baixa un 4,64%, quan els usuaris i usuàries han pujat el 40% segons dades del mateix govern municipal».

El tercer acte de fe és pensar que hi ha una política real de relligar els barris amb el centre. La principal política que contribueix a aquest apropament és la de mobilitat pública, els autobusos municipals, i la flota està que cau. No s’ha previst ni un euro per renovar autobusos, quan la planificació que vam deixar des del govern socialista era de sis vehicles anuals. Es van canviar els vuit que vam comprar en època de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i aquí s’ha quedat la cosa. Sóc ciclista, però també sé que molta gent no pot anar en bicicleta i la política bàsica pels barris és una EMT en condicions. Això ha quedat estroncat.

Queden altres promeses que no seran, com la municipalització (al meu criteri errònia) que demana la CUP Tarragona i que el govern maquilla amb estudis que després diran que no es pot. Aquí el temps també em donarà la raó, i les conselleres de la CUP ho saben. També saben que bona part de la inversió prevista va amb venda de patrimoni (és a dir que realment no hi són ara els diners), cosa que sempre havien criticat amb contundència. Sembla, però, que ara la cosa ja no és tan important. La incoherència de la CUP és de llibre, i només s’aguanta per l’anti socialisme.

Finalment, és important assenyalar que el Govern d’ERC i En Comú Podem no ha volgut negociar amb el PSC Tarragona, no ens van enviar els documents fins a darrera hora, quan els seus «socis» ja els tenien fa dies. Han rebutjat fer un gran pacte de ciutat, treballar seriosament el repartiment del romanent de forma clara i reforçar serveis socials i els sectors de reactivació econòmica, com el Turisme o la Cultura. Els i les socialistes no podíem avalar aquests comptes, sense projecte i sense esperança per la ciutat. Ara toca treballar per forçar al govern a reconduir les prioritats, per posar Tarragona davant de tot.