Tarraco, sense pena ni glòria

He deixat passar dies i espai per reflexionar amb serenitat sobre el que ha significat la celebració dels vint anys de la declaració de Patrimoni Mundial de Tarraco, per part de la UNESCO. Ha estat un exemple més de la manca d’ambició i de capitalitat que s’ha instal·lat en el Palau Municipal des de l’inici, fa prop de dos anys, de l’actual govern d’Esquerra Republicana de Catalunya i En comú Podem. Ha estat un aniversari que ha passat sense pena ni glòria. O millor dit, amb molta pena i poca glòria. I, si em permeten, amb poc nivell institucional.

Anem a pams. El 30 de novembre del 2000, a les 3 h. i 52 minuts, la Convenció de la UNESCO reunida a la ciutat australiana de Cairns va aprovar la inclusió del conjunt arqueològic de Tarraco a la llista de Patrimoni Mundial. Va ser una fita única, amb cinc anys de lluita on tothom, sense excepció, va sumar per un projecte de ciutat que va significar un abans i un després. De fet, mai més, que jo recordi, hi ha hagut un altre moment en què la societat tarraconense hagi anat a una, sense partidismes. És quelcom que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats.

Enguany, amb la pandèmia, era difícil poder celebrar-ho. Tot i això, hi havia maneres. De fet tenim un magnífic camp de Mart, que és on es va festejar la nominació en el seu moment, on es podien reunir, com a mínim, aquells que van participar aleshores. Tots els representants de les entitats que hi ha treballat aquests anys, des de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, als grups de recreació de Tarraco Viva o els investigadors de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. I també gent significada d’aquell moment, com les regidores de patrimoni històric Maria Mercè Martorell, Rosa Maria Rossell o Carme Crespo, per dir algunes. I els alcaldes o representants de la resta de municipis de Tarraco i del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Com a ciutat vam renunciar a això, i en canvi l’actual alcalde i algun dels regidors de govern van anar a Barcelona a celebrar-ho, a petició de la Generalitat que no va «tenir a bé» desplaçar-se a Tarragona al matí i a la Vall de Bohí (que compartia efemèride) a la tarda, per celebrar-ho com tocava, a la localitat protagonista. I el pitjor és que el govern municipal no es va queixar... Centralisme, per acceptació.

L’actual alcalde, Pau Ricomà, va decidir, també posar una placa commemorativa que es va instal·lar al passeig arqueològic. Això sí, va acaparar el protagonisme sense convidar la foto a Joan Miquel Nadal i a Josep Fèlix Ballesteros, els dos alcaldes que han compartit la responsabilitat de representar-nos a tots aquests vint anys.

Tot plegat, sense pena ni glòria, sense imaginació i sense generositat. Amb poc estil, si em permeten, com ens té acostumats darrerament el govern municipal que ha perdut la institucionalitat que mereix Tarragona com a capital. Així ens va.