Repartiment de «carnets»

Dintre de l’estricte debat públic sembla que poc s’avalua, en la seva justa mesura, la realitat que ens envolta i, sobretot, les conseqüències directes del que comportaran les evidènciess de la mateixa paralització del país, en totes els seus vessants, que, ens agradi o no, és una realitat inapel·lable. Davant la situació exposada, la nostra classe dirigent sembla més ocupada per aprofundir en les seves estratègies electorals, a l’hora de buscar els suports al respecte, que per trobar respostes «possibles» a tot el que ens ve a sobre.

Un model vigent de tot el que parlo és l’aposta per «l’emissió de carnets» que es fa, sense cap rubor, des del món partidista, però també des dels mitjans de comunicació, cada cop més polititzats, a l’hora de buscar els culpables de tot el que esdevé; així s’acusen, entre uns i altres, de «poc catalans», «massa espanyols», «socialistes extrems», «comunistes», «feixistes», «d’esquerres», «constitucionalistes», etc., és a dir, s’està en la pretensió d’ubicar tothom en un espectre ideològic-pragmàtic, respecte a la seva forma de fer quan s’accedeix a la cosa pública.

El tema que esmento, a més, no és una qüestió nova, perquè en altres etapes de la nostra història, aquest ha estat un argument per buscar suports electorals enfront d’una manca de propostes alternatives per abordar els problemes reals. Sembla que s’aposta per l’enfrontament dialèctic «de marques», i es renuncia al debat de les idees o, el que és més greu, a saber trobar punts de «síntesi» vitals per qualsevol democràcia que vulgui persistir en el temps.

El patètic exemple d’un Parlament, Congrés i Senat, on l’anècdota puntual ha deixat de costat els debats en profunditat, és una mostra clara que quelcom vol substituir la discussió parlamentària per un «plató de televisió», on la majoria el que busca és el «minut de glòria» mediàtic per damunt de qualsevol altre concepte.

La situació que poso de manifest, constitueix, per si mateix, un greu perill per consolidar el model democràtic vigent, i on quasi tots els actors estan més interessats a parlar de banalitats que per aprofundir en el que realment hauria d’ocupar i preocupar. A què esperem a tenir un acord, el més ampli possible, en el tema de la immigració, «infumable» des de totes els vessants en el moment que ens toca sobreviure; per no oblidar parlar d’una vegada amb compromisos de disseny final del nostre model de mobilitat a tots els nivells, o com farem per recuperar «la indústria turística», vital pel nostre futur, etc..

Si només ens quedem en el debat estèril, on a més, sembla impossible que existeixin apropaments d’uns i altres, el nostre risc de supervivència és ben reduït.

Segurament el «moment covid» és l’excusa que tot ho justifica, a més la via «d’emissió de carnets» també es converteix en un altre argument per anar «passant el temps», ara bé, no estaria de més que en algun moment el seny es tornés a establir a la nostra realitat, si tenim vocació de no perdre tot el guanyat i desterrar la possible «fallida col·lectiva» que ens ve a sobra; és imprescindible començar a saber «cedir», cadascú en la seva mesura, i assentar un acord de mínims de manera urgent. En definitiva, i per acabar, «menys venedors de legitimitats monopolititzades i més voluntat d’escoltar, de parlar i cedir», altres opcions seran negatives per a tots, encara que les vestim de raonaments alambinats i fora del que és evident, la necessitat de majories àmplies i acords mínims, independentment que se sigui al govern o a l’oposició, crec que és la trobada vital que no s’hauria de defugir.