Neologismes (i II)

L’any passat ho vam deixar a mig comparar les deu paraules llarguíssimes finalistes del Neologisme de l’Any (la més curta era un tetrasíl·lab) amb el mot que necessitem en català per a referir-nos als perfils que a les xarxes se segueixen mútuament, i que en anglès en diuen mutuals. El Termcat ja té registrat el concepte de «seguidors mutus», que al meu entendre s’acabarà reduint a un simple mutus.

La diferència és evident: l’usuari, la gent del carrer, té trendència a crear termes curts, ràpids, fàcilment reciclables en argòtics (i cada cop més, tal com en aquest cas, calcats de les llengües poderoses), mentre que el poder tira de creacions complexes, elaborades, com si fos una manera de discriminar estrats socials (és obvi que molta gent no arribarà mai a pronunciar bé, o potser ni tan sols a memoritzar, coses com traçabilitat o conspiranoia).

I vaig pel tercer fet que anunciava. Escrivint un article per a un altre mitjà, em vaig veure en la necessitat de crear un mot a partir de xandall, per descriure el que al meu parer implica la universalització d’aquesta peça de vestir. Aplicant els mecanismes habituals de derivació de mots, de seguida em van sortir xandallització i enxandallament, i al final em vaig decantar pel segon perquè resultava més eufònic (sonava millor) per al sintagma que m’interessava: «l’enxandallament del món». Però em vaig quedar amb les ganes d’encunyar enxandallamenta, una variació popular que és probable que us soni familiar perquè es tracta d’un sufix que fem servir molt (cardamenta, escuramenta, pelamenta…). I si la vaig descartar va ser perquè sabia d’entrada que no tenia cap possibilitat d’aspirar a Neologisme de l’Any (passeu-me la ironia), atès que a l’autoritat lingüística no li fa gens el pes. No he sabut mai per què, però és així. Malgrat la quantitat de substantius col·lectius que hem arribat a formar amb aquest sufix, el DIEC tot just en recull mitja dotzena.

On ens porta, finalment, aquesta coincidència dels tres fets? Doncs a rumiar una mica, tal com deia, sobre el fenoment de la creació lèxica. I a adonar-nos, a manera de conclusió provisional i revisable, que, per més canvis històrics que hi hagi hagut, el poder no deixa mai de controlar el llenguatge tant com pot. Perquè el llenguatge també és una forma de dominació, i si el volem combatre, més que revoltes de pa sucat amb oli («Jo parlo com em dona la gana» i aquests focs d’encenalls), el que és important és conèixer-lo. Saber bé les coses que diem, per què les diem i d’on surten. Teniu tot un any per provar-ho.