IQOXE: un any després, i aquí no ha canviat res

La majoria de nosaltres tenim gravat a la retina què fèiem, on érem i com vam viure l’explosió a IQOXE. Una explosió que, malauradament, no es pot entendre com un fet anecdòtic ni aïllat. Tal com denunciaven treballadors i treballadores a les portes de l’AEQT l’endemà de l’explosió, aquesta és el resultat de l’únic objectiu que tenen les empreses: l’obtenció de la major taxa de beneficis possible a costa del que calgui. L’estalvi en personal, en el compliment de les mesures de seguretat, en la inversió de les infraestructures,... no són res més que vies per a incrementar els guanys. I ho fan totes les empreses perquè l’administració els ho permet, tant per acció com per omissió. És evident que la indústria petroquímica al Camp de Tarragona té un risc i un impacte permanent sobre la nostra salut i el medi ambient. El més greu, però, és que a hores d’ara ignorem el seu abast real, doncs no s’ha fet mai cap estudi epidemiològic malgrat les reivindicacions de Departaments tan importants com el de Toxicologia de la URV, que pertany a la facultat de medicina. Per això, que l’Alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, afirmés hores després de l’accident a IQOXE que la petroquímica estava «per lo bo i per lo dolent», és terrible si tenim en compte que ignorem la magnitud de «lo dolent» perquè se’ns oculta deliberadament. De la mateixa manera, se’ns infantilitza quan el principal objectiu en la gestió d’una emergència és «no crear alarma», com va passar amb IQOXE. O quan no se’ns tracta com a població que viu en contacte amb un risc permanent, fet que requeriria dur a terme amb regularitat simulacres o que cada any ens arribés a casa un pamflet informatiu recordatori dels protocols d’emergència. I se’ns enganya quan no es garanteix una política de control estricte vers les mesures de seguretat laboral i d’emissions. Tot just fa un any de l’explosió a IQOXE que es va endur la vida de tres persones. Des de llavors, s’han succeït les declaracions de bones intencions, s’ha obert una investigació judicial i fins i tot s’ha desenvolupat una Comissió al Parlament. Teníem la petita esperança que el 14 de gener de 2020 representés un punt d’inflexió que trenqués amb l’opacitat i la impunitat regnant. La realitat, però, és després d’aquest any no ha canviat res. Els poders públics ni han desenvolupat normatives més restrictives, ni han incrementat els controls en matèria ambiental ni laboral, ni han impulsat estudis independents de la qualitat de l’aire ni epidemiològics. Només amb una mobilització continuada des de tots els sectors de la població serà possible que es produeixi aquest punt d’inflexió.