Un sol cos

Benvolguts i benvolgudes,

Estem molt habituats a parlar de l’Església com «un sol cos», i evidentment ha de ser així. Però, en canvi, reflexionem menys sobre els efectes personals i eclesials que implica aquesta expressió. Aquesta setmana iniciem l’octavari de pregària per la unitat dels cristians i a més, si a Déu plau, el proper dijous, festa de Sant Fructuós, tindrà lloc a la catedral la clausura de la celebració del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense de 1995, amb una eucaristia concelebrada per tots els bisbes de Catalunya. Tant un fet com l’altre ens poden ajudar a comprendre més adequadament el que comporta ser «un sol cos».

Sant Pau, a qui devem la imatge de l’Església com a «Cos de Crist», dedica el capítol 12 de la Primera Carta als Corintis a parlar de com es viu al dedins de l’Església, en tant que comunió dins la diversitat de dons. Per explicitar de manera gràfica el seu pensament, recorre a la figura del cos humà. En una escena molt eloqüent, Pau imagina la conversa entre diferents membres del cos. Les paraules d’uns i altres van traient a la llum les dificultats de la comunitat eclesial, i es va clarificant una realitat que resulta tan evident en la teoria com poc recordada a la pràctica.

Un dels desencerts és descrit en la conducta d’alguns membres que volen rebre un tracte ostentós davant els que consideren inferiors o simplement innecessaris. Pau ha de donar resposta a aquesta seriosa i recorrent tendència de l’home, sempre procliu a cercar el prestigi personal, i ho fa recorrent a la idea dels contravalors del Regne, ja que «els membres del cos que semblen més febles són els més necessaris, els que ens semblen menys dignes, els cobrim amb més honor; i els que tenim per menys decents, els tractem amb més decència, cosa que no necessiten els membres més decents» (1Co 12,22-24). Queda clar, doncs, que en l’eclesialitat mai ningú està en condicions de menysprear ni judicar ningú altre. L’altra temptació del cos eclesial és que un membre vulgui ocupar el lloc d’un altre, mentre viu amb insatisfacció la seva actual ubicació. Pau no entra en disquisicions psicològiques, sinó que indica que és Déu qui ha disposat cada membre en el seu lloc adequat i és des d’aquest espai, i no un altre, que li dona les forces i la saviesa per servir la salut i l’equilibri del cos sencer. El projecte comú, doncs, foragita tota possibilitat d’enveja i rivalitat, i fa del cos un jardí multicolor on mostrar la bellesa de Déu.

Superar aquestes dues dificultats té un únic objectiu: «perquè en el cos no hi hagi divisions» —afirma sant Pau (1Co 12,25)—, «sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres». ¿Hi ha manera més clara d’advertir a la comunitat cristiana de Corint, i de tots els temps, que la comunió del cos sencer és prioritària a l’individual atresorament de qualitats i virtuts? Les conseqüències personals hi són implícites, perquè per aconseguir l’harmonia del cos sencer és evident que cada membre ha de viure, d’una manera natural i espontània, la humilitat, el servei i la solidaritat envers els altres. Ja el Concili Tarraconense urgia «els fidels a prendre part activa en la comunitat cristiana, […] amb un autèntic esperit de comunió, i ser acollidors de totes i cadascuna de les persones, en la seva peculiar situació, perquè hi puguin trobar el seu lloc i desenvolupar-hi la seva activitat o servei» (CPT 121). Tinguem-ho en compte en les nostres relacions eclesials.

Ben vostre.