Decret amb força d'eleccions

Mitjançant del decret 1/2021, de 15 de gener, el vicepresident en funcions de president Pere Aragonès deixava sense efectes la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. Així posposant la seva futura però no segura celebració al 30 de maig.

El vicepresident del Govern de la Generalitat en funcions ha anul·lat una convocatòria electoral mitjançant un decret, que des del punt de vista formal, no semblaria un acte jurídic susceptible de ser legítim per poder anul·lar unes eleccions sense base jurídica que ho avali. Com prescriu l’article 81 de la Constitució, aquesta regulació que afecta la ciutadania catalana, a l’englobar-se en el dret fonamental de la participació política que recull l’article 23 de la Carta Magna, comptaria amb reserva de llei orgànica, és a dir, llei estatal per majoria qualificada, com per a totes aquelles normes que desenvolupin llurs drets fonamentals. Tant és així, que la regulació dels processos electorals també conté reserva de llei orgànica, com és el cas de la LOREG que no preveu la possibilitat d’un ajornament ni d’una suspensió. A falta de previsió normativa, sembla inviable jurídicament que el decret del Govern de la Generalitat fixi aquests termes.

Amb tot, és inadequadament possible que, en perspectiva democràtica, un president pugui ajornar uns comicis i marcar-ne la data, a causa de la vulneració de la separació de poders que això comporta. I és trist haver de defensar la legalitat en aquestes condicions de pandèmia, però la salut i la democràcia no haurien de ser excloents. Si les eleccions finalment es realitzen el 30 de maig, Catalunya portarà gairebé set mesos amb un Parlament dissolt, amb un govern en funcions, i tot en un context de crisi epidemiològica i econòmica, que demana la màxima implicació dels poders públics. El dèficit democràtic que comporta aquesta situació és més aviat greu: no hi haurà un control-fiscalització del Parlament al Govern, no existirà una acció d’impuls, es tramitaran menys lleis, i en resum, hi haurà menys democràcia. En aquesta línia, la Comissió de Venècia és bastant clara, l’ajornament d’unes eleccions no pot ser adoptat per un executiu, i tampoc per una majoria relativa d’un Parlament. Ha d’estar previst a la Constitució o en una llei orgànica. En la situació de pandèmia, la Generalitat comptava amb competències suficients per poder garantir la seva celebració així fent compatible el dret a la participació política i el dret a la protecció de la salut.

Pel que fa al seu contingut, un decret no pot contradir el que una llei prescriu, així ho indica la jerarquia normativa prevista al 9 de la Constitució. Un ajornament, a banda d’haver de comptar, com a última opció, amb el consens dels partits (el qual no ha existit), hauria de comptar amb unes causes justificades per tal que sigui legítim suspendre drets fonamentals, i les mesures que se’n derivin han de ser proporcionals i necessàries per als fins perseguits. En aquest aspecte, el decret és un despropòsit. Ni tan sols s’esmenta a través de quins criteris s’han adoptat les decisions que en ell s’hi comprenen. Amb tot, la inexistència d’indicadors és negativa perquè proporciona absoluta llibertat per poder tornar a ajornar les eleccions, a falta d’unes condicions prèviament estipulades.

És ben estrany que aquells que demanaven democràcia siguin incapaços de comportar-se sota les condicions que d’aquesta emanen, com són el principi de legalitat i el respecte als drets fonamentals. I és que la suspensió d’unes eleccions que automàticament per mandat estatutari s’havien convocat, no pot ser encomanada per un vicepresident d’un govern en funcions.