Maneres de viure

Amb la pandèmia avançant s’ha obert un debat molt interessant sobre l’habitatge que entre els arquitectes no és nou. No és un debat teòric, en el sentit que sorgeix dels canvis que estem patint els habitants d’aquests habitatges diàriament i es parla en cercles que no són exclusivament d’arquitectes.

En principi estem més hores a casa, que a vegades són dies, i es posa de manifest quant és d’important la relació de l’habitatge amb l’exterior, la seva ventilació, i la qualitat dels seus espais.

Sabem que hi ha hagut un increment de la demanda d’habitatges més amplis amb espais exteriors, si bé és cert que a la bombolla que va precedir a l’anterior crisi, no s’estava per aquests temes generalment.

Arribats a aquest punt només puc dir que «qui sembra cards cull espines». Avui dia, tenim un parc d’habitatges relativament nous que majoritàriament es van construir en el període de la bombolla i que no responen a les necessitats actuals, algunes d’elles derivades de la pandèmia. Cal dir que, encara que això no fos tan evident, abans de la pandèmia, ja patiem aquestes limitacions.

Construir un bloc d’habitatges a la ciutat requereix temps. Suposant que hi hagi sòl disponible, que és suposar molt, s’ha de projectar, obtenir la llicència d’obres i construir. Això requereix temps, com deia, i provoca que l’oferta d’habitatge sigui rígida enfront d’una demanda actualment canviant.

És a dir, hi ha poca oferta d’habitatges que respongui als requeriments actuals tret que siguin d’alt standing o fruit de la reforma d’habitatges més antics que sí, en alguns casos eren espaiosos i guardaven una certa relació amb l’espai exterior.

No seria tan estrany ara, a la vista de les circumstàncies, que normatives d’aplicació poguessin preveure ràtios d’espais oberts en les construccions d’habitatge nou com ja es fa amb l’habitatge social.

En una ciutat com Tarragona, molts hem trobat solució a això a l’extraradi, en zones que fa alguns anys eren de segona residència. Encara que també és cert que en aquest cas s’obre el debat de la sostenibilitat de la ciutat extensiva si és que es tractés de fer nous habitatges. L’indicador, a la meva manera de veure, la dependència del cotxe parlant clar i d’altra banda preservar l’hàbitat natural.

També s’ha parlat molt, arran del teletreball, i en ciutats més grans potser, d’habitar el camp.

Fugint una mica d’aquesta idea bucòlica que és deixar la ciutat per a trobar la pau interior, un ritme de vida més tranquil i etc, val a dir que viure al camp té els seus pros i contres si és que a teletreballar li sumes un hort o un ramat per exemple.

Però és cert que viure al camp, per exemple en un poble petit, avui dia té un plus de seguretat. Menys gent, menor perill. No hi ha dependència del transport públic, hi ha menys densitat de població, l’oci no està massificat, etc però per això caldrà resoldre l’accessibilitat d’aquests pobles, en molts casos i la connexió digital imprescindible per poder teletreballar.

En qualsevol cas, amb aquesta exposició, no estic dient res més que viure a les ciutats, en general, milloraria si aquestes fossin més humanes, i hi ha una extensa bibliografia sobre això. Certament això és més palpable en ciutats més grans que Tarragona però no per això deixa de ser molt important. Millors habitatges, ciutats més habitables, més humanes, millorarien substancialment la vida de la gent.

I d’altra banda dotar al camp d’una infraestructura, que no alteri l’hàbitat però permeti aquesta alternativa a la ciutat. Abans de la pandèmia estava a l’Agenda del Govern, per això es va crear el curiós Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, avui dia té una imprescindible i àrdua tasca.