Sortim a sembrar la paraula

Per voluntat del papa Francesc avui és el «diumenge de la Paraula» i aquesta setmana vinent som invitats a reflexionar sobre la importància de la Paraula de Déu en la nostra vida cristiana. El Concili Provincial Tarraconense, del qual, amb goig i malgrat la pandèmia, en la proppassada solemnitat de sant Fructuós n’hem celebrat el vint-i-cinquè aniversari, en una resolució prioritària ens diu: «L’Església escolta la Paraula de Déu i la proclama com a Paraula de salvació. El Concili Provincial Tarraconense insta cada fidel cristià a escoltar-la, a llegir-la personalment, a meditar-la, a celebrar-la en l’Església i a pregar amb ella, per tal de viure de la seva força transformadora i en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Esperit Sant» (CPT 48).

«Sortim a sembrar la Paraula», ens diu el lema d’enguany en referència a la paràbola del sembrador. En l’estil planer i comunicatiu de les paràboles, Jesús fa servir la tasca del pagès, ben coneguda pel seu auditori, per tal de comunicar una realitat que pertany al misteri del Regne. Estem més avesats a captar aquesta catequesi de Jesús fixant-nos en la nostra capacitat per acollir, en major o menor grau, la llavor que Déu fa caure damunt la nostra terra particular. Però en aquesta ocasió el lema ens fa centrar la mirada en la tasca de l’agricultor i ens convida a posar-nos en el seu lloc.

El primer pas que se’ns demana és sortir de casa i anar a cercar tots els possibles camps que es presentin. Sembla que el nostre moment històric conté una gràcia especial per a viure-ho. En efecte, el papa Francesc ens ha convidat una i altra vegada a esdevenir una Església en sortida, a no recloure’ns en les nostres pors i inseguretats, sinó deixar-nos dur pel vent de l’Esperit, que vol renovar i recrear-ho tot. «Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli» (EG 20).

Tanmateix, la comunitat cristiana cauria en un parany si sortís a fora sense res per oferir, sense cap tresor per regalar. Seguint les petjades de Jesús, que no perd ni una ocasió per sembrar la llavor del Regne dins el cor de cada persona, la nostra tasca implica il•luminar les tenebres i amorosir les ferides de tanta gent que cerca una vida plena de sentit. Només pot comunicar la Paraula aquell que experimenta dintre seu el foc ardent del cor de Jesús, aquell que comparteix els seus sentiments, els seus dolors i les seves joies. Sembrar la Paraula, doncs, demana zel apostòlic i valentia, però també demana molta pregària i molta humilitat, no fos que en lloc d’oferir Déu, ens oferíssim nosaltres mateixos.

Un cop ens hem posat en marxa per a transmetre a tothom la joia de l’Evangeli, hem de ser molt curosos a no voler ocupar el lloc del segador. No ens correspon a nosaltres judicar en quina terra ha caigut la llavor ni calcular quin percentatge de fruit produirà. Fins i tot podria ser que, sense voler, arrenquéssim blat abans d’hora, quan encara no és prou madur, o el confonguéssim amb el jull i malmetéssim la sega. I és que pertany sols a Déu la cura de l’evolució de cada cor, de cada persona, de cada comunitat.

La llibertat de l’altre, de cada proïsme, és sempre l’espai sagrat que cal respectar. Trucar a la porta i esperar que algú l’obri és l’estil de Crist i ha de ser, evidentment, el nostre. Amb placidesa, doncs, i feliçment cansats per haver treballat de sol a sol en bé de tots els homes i dones d’aquest món, deixarem que l’amo del sembrat s’ocupi de cada cor, també del nostre, a fi que la Paraula doni el fruit abundant que Ell desitja.