PSC, vot resistent, activat més algun dels Comuns

D'entrada: els veterans socialistes hem hagut d'esperar 13 eleccions al Parlament de Catalunya per a la fi viure una nit per plorar d'alegria. Som gats escaldats de 1980 –amb Joan Reventós, sempre present–, de 1984 –amb Raimon Obiols, referent permanent–, de 2003 –amb Pasqual Maragall, tot i poder formar govern–, de 2017 –amb un Miquel Iceta, que es guanyà el ministeri l'octubre tan forassenyat.

Com a gat escaldat fins que el recompte no fou definitiu i no van aparèixer Salvador Illa, Miquel Iceta i Eva Granados no ens vam creure que era al sac i ben lligat haver quedat primers en vots i empatats en escons.

Inèdit en 13 eleccions al Parlament per al PSC. Inèdit. Difícilment farem govern, però «nadie nos quita no bailao». La direcció socialista va decidir plantejar les eleccions al Parlament com un plebiscit a un ministre català (federalista demostradíssim) i ens ha sortit perfecte. Una ratificació que ha d'empènyer el govern de coalició a tirar endavant els indults, la reforma del finançament autonòmic, la coordinació amb les lleis d'escut social que aprovi el Parlament, dinamitzar el Senat com a cambra territorial i, sobretot, definir la destinació de la New Generation del miracle europeu. Per a tanta feinada ineludible el PSC disposem d'un tàndem Iceta-Illa – i el sottogoverno que il·lusiona!

La força del PSC sorgida del 14-F ha d'ajudar ERC a desacomplexar-se de l'statu quo dels guions de Junts (boi eterns a la política catalana, com a hereus del pujolisme) i de la CUP (amb Puigdemont). Tenim un legislatiu al parc de la Ciutadella i al Congrés dels Diputats on teixir acords sòlids, transversals, transcendint d'una vegada polaritzacions que només creen incerteses afegides.

Després de les mirades cap endavant, tornem als resultats que les fonamenten. Resultats de quantitats de vots entre les de 2017 d'hipertensió social i les del dia de sant Valentí d'abstenció descomunal. A la nostra circumscripció de Tarragona. De les xifres en vots ens emportem sorpreses que amaguen escons-percentatges.

Tot plegat el PSC a la demarcació pugem un 6,5% de vots, que cal comparar amb el 42% de pèrdues d'ECP. Un vot del PSC resistent i activat per l'indiscutible efecte Illa reforçat amb el ministeri d'Iceta; amb l'ajut de votants útils dels Comuns (companys de Govern a Madrid i Barcelona).

El bloc independentista (amb tres cares prou diferenciades) esbomba que ha superat la meitat de vots i que té més escons que mai. Però si analitza les xifres reals d'exercici de la sobirania popular... Quina davallada! ERC perd el 35% i Junts el 36%; la CUP guanya el 6,2% de vots –segurament com a càstig a ERC, pel seu lligam amb Junts–. La «base electoral» de l'independentisme a la nostra circumscripció lluny d'eixamplar-se resta als 2/3 previs de l'excitació de la tardor de 2017.

El que fou el poder en escons de Cs, la taca taronja metropolitana que reeixí a aixecar l'abstenció diferencial, s'ha reduït al 37% de vots –la meitat per a Vox–. Com per adonar-nos del pa que si dona a segons quins llocs, on pot ser que cal plantejar una urgent llei de barris. De tot punt més necessari que una obsessiva amnistia i autodeterminació, del tot alienants i esquer d'un statu quo dominant a la societat catalana de la quarta part del cens electoral.