«Esperit, cap a on guies les nostres esglésies?» (4) Una Església fonamentada en la paraula de Déu

Benvolguts i benvolgudes,

En el document publicat el mes passat pels bisbes de Catalunya, s'hi troba tot un capítol dedicat a la Paraula de Déu com a centre de la vida de l'Església. «El gran llibre de la revelació de Déu» —afirmem els bisbes— «és l'Escriptura, i per això aquesta ocupa un lloc central en la vida de l'Església. La Bíblia és el llibre dels llibres, ja que Déu ha volgut expressar-s'hi per mitjà del seu Esperit, el qual ha guiat els llenguatges humans i els ha ennoblit perquè poguessin narrar les meravelles de Déu, les seves gestes poderoses i el seu amor fidelment mantingut.» Un dels trets del rostre que ha de tenir l'Església, i que surt del mateix Concili Tarraconense, és el d'unes comunitats cristianes fonamentades en la Paraula de Déu. Sortosament, i sobretot des del Vaticà II, ha anat en augment la convicció que la Paraula de Déu, «llegida a l'interior de la gran Tradició de l'Església», és el nervi de la identitat cristiana.

Jesús de Natzaret fou educat en l'escola dels Salms i, en Ell, la «Paraula» arriba al seu esclat. Ell és la «Paraula», com afirma el pròleg de l'Evangeli de sant Joan. La seva mare, Maria, amb la lectura de l'Antic Testament, pregant en comunitat i a soles amb l'Escriptura a la mà, anà irrigant el pensament i el cor fins a ser capaç de dir aquell «sí» incondicional i definitiu a la voluntat de Déu. En la resolució 50 del Concili Tarraconense hi llegim: «La pregària amb paraules de l'Escriptura és, tradicionalment, la més excel•lent: responem a Déu amb les seves mateixes paraules. Per això els Salms són, des dels inicis, la pregària preferida de l'Església, juntament amb el parenostre.»

Tanmateix, per entrar en l'estil de la Sagrada Escriptura cal ésser-hi iniciat. Per això, els bisbes, en el document esmentat, «ens plantegem de reprendre i desenvolupar la resolució 57 del Concili Provincial Tarraconense, on es parla de la necessitat de potenciar “la lectura espiritual i eclesial de la Sagrada Escriptura”». I afegim: «L'escolta compartida de la Paraula de Déu contribuirà al reforçament de la vida espiritual de les nostres parròquies i comunitats, l'aprofundiment de la fe en el Crist, la consolidació del seu Evangeli, la solidesa de l'amor fratern.» Precisament, el papa Francesc, en el missatge per a la Quaresma d'enguany, fet públic el dimecres passat, ens afirma que «acollir i viure la Veritat que es va manifestar en Crist significa abans que res deixar-se prendre per la Paraula de Déu, que l'Església ens transmet de generació en generació».

D'aquí que el rostre de l'Església, signe de Jesucrist en el món, ha d'esdevenir un rostre irrigat per la vida que neix de l'experiència de fe en el Déu de Jesucrist, un Déu provident, zelós i fidel que, sense estalviar-nos els alts i baixos de la vida, ens acompanya sempre: «Jo seré amb tu», «jo seré al teu costat», ens fa dir per mitjà del text bíblic ben sovint, tot i que la majoria de les vegades ho fa en el silenci. El rostre de l'Església ha de ser un rostre que projecti una experiència de fe en el Déu acollidor, que s'avança a perdonar, que ha donat el seu Fill perquè tinguem vida i la tinguem abundosament.

La Paraula de Déu és la pedra de toc per a la identitat del seguidor de Jesucrist, que el fa apte per a un diàleg sincer i constructiu amb el món.

Ben vostre.