I ara, què?

Malgrat la campanya electoral, on tothom té els seus plantejaments enfocats cap a l'únic objectiu d'aconseguir el suport mitjançant el vot, ara queda la tasca més complicada, fer que de la decisió democràtica popular en surti un govern possible, amb majoria suficient, per poder portar a terme el que s'ha parlat, s'ha promès, s'ha compromès, s'ha signat, etc., al llarg del període plebiscitari.

Segurament, tal com ha anat el procés d'enfrontament d'idees i programes, es fa ara difícil configurar majories que puguin donar resposta a tots els anhels exposats i, sobretot, als compromisos assolits per uns i altres, massa vegades contradictoris en si mateixos, i el que és més greu, excloents, a l'hora de poder trobar punts d'acord i pacte.

Crec que encara no som conscients tots, de la poca credibilitat de la classe política, que es permet el luxe de dir una cosa i la contraria sense cap rubor; i és aquí on ens veurem instal·lats les setmanes vinents, a l'hora de fer possible el que s'ha dit amb la construcció d'una fórmula de gestió pública creïble i fruit del desig de la majoria dels electors.

Massa vegades sembla que el que es parla a l'hora de conquerir els suports, no té cap valor, perquè el que toca és assumir el poder per damunt de qualsevol altra variable, deixant aparcat, sense cap problema, els compromisos assolits, inclusiu els signats davant notari.

El problema al qual faig referència, encara es complica més, com és el cas, quan l'arc parlamentari té molts representants partidistes, és a dir, els grups amb diputats són molt nombrosos, cadascú amb el legítim dret a defensar el seu plantejament i on l'opció de la síntesi i confluència, poc més que rebutjada en qualsevol estratègia de present i futur.

És evident que el marc que ens hem donat és el que és, i el que han volgut els ciutadans, per tant, crec que és el moment del seny entès com un bé comú, encara que això comporti desdir-se, amb el risc evident de descrèdit, que només es pot recuperar en funció d'una tasca en positiu i resultats tangibles per una ciutadania farta de falses promeses, objectius impossibles, confrontació permanent i veure com el seu model de convivència cada cop està més condicionat. La cosa no és fàcil, però tornar a centrar l'únic interès partidista en si mateix, no ens portarà res de bo; això sí, es convertirà en garantia d'un executiu dèbil i condicionat, en uns moments de crisi absoluta, on la veu dels dirigents hauria de ser més clara que mai, per reconduir una negativitat que crec que no ens podem permetre per part de ningú.

Podem seguir en la línia de permanent enfrontament, de discussió general interessada, però el que entenc no és acceptable, és ser incapaços de buscar punts de consens que permetin avançar, l'opció d'una entesa crítica amb veus de la gran majoria i objectius de mínims, crec que podria significar un pas endavant per la comunitat de la ciutadania, que per damunt del seu ideari personal, a tots els nivells, el que vol és avançar cap a una política fiable, encara que tothom hagi de cedir quelcom.

Esperem que els conflictes d'interessos, evidents, no comportin un fre absolut pel país que ens pot hipotecar, tant en el present com en el futur; la partida és oberta i els implicats tenen tota la seva raó, respectable i legitima, una altra cosa és si són possibles renúncies puntuals i com portar-les a la pràctica des del respecte mutu, i la mateixa opció per un desig en positiu, on tothom es pugui sentir integrat i no es donin ni vencedors ni vençuts, sinó responsables amb capacitat de resposta per fer el que toca.