«Esperit, cap on guies les nostres esglésies?» (5). Una Església acollidora

Benvolguts i benvolgudes,

Des de fa unes setmanes que glossem el document publicat el mes passat pels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Avui hi constatem com «l'acolliment ha de ser una de les notes característiques de l'Església i dels seus pastors. La pedra de toc de tota acció pastoral és la misericòrdia». Convé que l'Església es distingeixi per la seva capacitat d'acollida de tota persona, especialment si es troba en dificultats. Potser no podrà resoldre els seus problemes, però el qui sofreix ha de trobar l'escalf de l'amistat que no humilia, sinó que acull fraternalment. Acolliment vol dir rebre algú que es presenta, especialment admetre'l a la nostra companyia. Es tracta d'una actitud humana, no pas exclusiva dels cristians, però que per a nosaltres té unes motivacions profundes. Jesús ha dit: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats» (Mateu 11,29). Si l'Església és signe de la presència de Jesús, no pot fer altrament.

L'acollida no ha de limitar-se a un tret que sigui merament de la comunitat. És cada una de les persones, les pedres vives que edifiquen la comunitat, que han de ser acollidores. En un poble, en un veïnat, en un bloc de pisos on hi ha cristians, no hi hauria d'haver ningú, sigui qui sigui, que s'hagués d'empassar el seu dolor tot sol. El papa Francesc, en el missatge per a la Quaresma d'enguany, entre altres coses, ens diu: «Viure una Quaresma de caritat vol dir tenir cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa a causa de la pandèmia de COVID-19. En un context tan incert sobre el futur, recordem la paraula que Déu adreça al seu servent: No tinguis por, que jo t'allibero (Is 43,1); oferim amb la nostra caritat una paraula de confiança, perquè l'altre senti que Déu l'estima com un fill.»

La relació de situacions de soledat és inacabable. Afirmem els bisbes, en el document esmentat, tot rememorant passatges clau del Concili Tarraconense: «Tothom qui s'acosti o entri a les nostres parròquies i comunitats ha de poder sentir l'escalf del Bon Pastor, que comprèn i coneix les persones que troba o que el venen a trobar (vegeu Joan 10,14-15). Els qui demanen rebre un sagrament, els qui passen pel tràngol de la malaltia i de la mort i demanen ajuda i consol, els qui es troben en situacions complexes i demanen una paraula de vida, allunyada de tot judici (separats, divorciats, divorciats amb una segona unió, famílies monoparentals...), a tots ells ha d'arribar l'acolliment de l'Església, mare de misericòrdia. Els sagraments han de ser administrats i rebuts en un marc d'acolliment i respecte, evitant tota burocràcia, també en les formes i en el tracte de les persones.» De necessitats d'acollida en surten més: des de proporcionar espais destinats a trobades de joves per al diàleg i la pregària fins a l'acollida d'immigrants promovent la seva integració a la societat; des de la cordialitat que ha de mostrar la persona que obre la porta, atén el despatx i el telèfon d'una casa de l'Església fins a l'adopció d'un infant disminuït. Amb aquests gestos i accions ens manifestem fills del Pare del cel, perquè, com diu el Salm, «el Senyor escolta el pobre que l'invoca, i el salva de tots els perills» (34,7).

Ben vostre.