El futur no existeix

Sempre que parlem de previsions se'ns planteja l'opció del futur com un “comodí” que tot ho arregla i que ens permet pensar amb optimisme en el nefast dia a dia que ens toca viure. El concepte de «demà» és vàlid fins i tot com a opció de caràcter polític, perquè es busca un «horitzó millor» com a garantia de sobreviure a uns moments marcats pel desànim i la frustració.

Segurament fa uns anys era lògic veure el que hauria de venir com una esperança, perfectament delimitada i amb una probabilitat certa, és a dir, es podia acceptar l'existència de millores davant una anàlisi realista de què anava succeint, lligat a l'èxit permanent d'un món que era capaç d'avançar amb millores de tota mena, mèdiques, de comunicació, d'oci, de nivell de vida, etc., malauradament, davant la realitat del darrer any, ens ha fet aterrar en l'evident impotència d'una situació descontrolada i que malgrat tots els actius per fer-li front, ens ha assetjat amb milers de morts que, per cert, hem assumit sense cap problema i de manera estoica.

Des d'aquest tsunami de veritat inapel·lable, que poca credibilitat tenen els discursos respecte d'un projecte social nou i millor, inclús que lluny queden aquelles al·legories de predicció, a llarg termini, amb canvis, que tots anàvem encaminats a fer-nos la vida més agradable i per damunt de tot, facilitar-nos l'arribada a un model de convivència, on les diferències quedaven aparcades en funció d'una igualtat envejable.

Malauradament la veritat és que la cosa és complicada, per molt que fem automaquillatges personals o induïts, i com diu un bon amic meu «al llarg termini és avui a la tarda», per tant, que difuminats queden aquells anhels de millora en funció de l'esforç personal, l'estalvi, saber sacrificar-nos per garantir fruits en el seu moment, etc., ara el que toca és «viure al dia», no sigui que ens veiem atacats pel «virus de torn» i totes les nostres previsions quedin en un no res.

El panorama que exposo, a més, no es pot limitar a l'àmbit més individual, sinó que envaeix, sense cap rubor, la mateixa convivència des d'una globalitat, que agradi o no, ve a condicionar qualsevol decisió, per legítima que puguem creure. També aquí «el mercat de les contradiccions» es va imposant de manera acaparadora, i cada volta és més evident que els missatges dels líders de torn es veuen superats per una dinàmica que és difícil, per no dir impossible, de controlar.

Som instal·lats en un impàs on tot és relatiu, i això incideix directament sobre una societat que va perdent la credibilitat pròpia per apuntar-se a un personalisme on l'únic important és la pervivència d'ell mateix, «passan» de tot els que succeeix en el seu entorn, encara que moralment sigui inacceptable i fora del que s'ha cregut en els darrers setanta anys.

Poques són, en definitiva, les opcions objectives per sortir-nos del laberint en el qual ens hem endinsat i del que serà molt difícil fugir, una altra cosa és si encara val la pena endegar opcions possibles al respecte, que en tot cas no podran ser «d'uns en contra d'altres», sinó que exigiran una capacitat de síntesi mundial per fer-ho possible, persistir en el que avui encara és vigent, només és garantia de pròpia inexistència futura.