Fa dies que els que som aficionats als enginys tecnològics estem amb la boca oberta. No, no és per aquella aplicació que reviu la teva rebesàvia o Mussolini, sinó pel fet que després de la monstruosa labor de foradar el coll de Lilla, hem d'esperar dos anys més que s'hi pugui passar. És com si després que la teva mare hagi passat tot un matí cuinant un pastís, tu triguessis una setmana a posar-hi la cirereta. Què s'ha de perforar ara? El cervell cabrejat de la gent de l'Alt Camp i la Conca?
No sóc enginyer, però entenc que –com lligar– la part complicada era trencar el gel, en aquest cas la roca. Maquillar les parets i asfaltar tres o quatre quilòmetres seria cosa de tres setmanes... però com els grans bancs, si han trigat tants anys a fer el forat negre, esperar dos anys més és com si et diguessin que el pàrquing Jaume I es posarà en marxa quan només hi hagi cotxes que van amb hidrogen. Encara estaries content i tot! O com si ja estigués fet l'hotel a la Savinosa, però trigués tretze anys a obrir perquè no arriben les manetes de les portes. Mira el Mercat Central, que ja estava fet, però van trigar deu anys a trobar l'Amparito Roca. Ara que parlem d'anys, una de les coses que més tristesa em fa és aquell barri desert que hi ha darrere del Carrefour de les Gavarres. Com en el cas de la Savinosa, es veu que també és una cosa de manetes.
Doncs tornem a aquesta aplicació que reviu els morts (en foto eh!). He agafat una instantània d'aquelles antigues en color sépia de l'escriptor vallenc Narcís Oller, mort el 1930, i en ficar-la dins de l'aplicació ha començat a moure's i ha dit: «Que jo ja parlava del túnel de Lilla el 1885, joder!».