La Constitució Espanyola i la seva reforma

Després de deixar la vida política i d'una llarga etapa de silenci autoimposat, el director de Diari Més ha tingut l'amabilitat de convidar-me a realitzar un article sobre el tema que estimés d'interès. I la veritat és que no només tinc interès per moltes coses, sinó també una certa necessitat de parlar sobre la meva terra i la meva ciutat.

Abans, però, m'hauran de permetre reconèixer que sempre he estat poc adornat en els meus escrits. A vegades, fins i tot, he pecat de dogmàtic. L'edat ho matisa tot. Malauradament, no et fa més intel·ligent, però et dóna altres perspectives.

Moltes vegades m'he fet una pregunta: la situació de Catalunya i l'encaix de Catalunya en Espanya seria millor si s'hagués reformat la Constitució adaptant-la al pas del temps i de la necessària qualitat democràtica i transparència? Honestament, crec que sí. Si en el seu dia haguessin dut a terme las necessàries reformes constitucionals actualment ens trobaríem en un moment més propici. L'altra qüestió és, si la reforma Constitucional es produís ara, podríem parlar de millora en la situació? Personalment crec que ja és tard, però el que és evident és que cal fer alguna cosa.

El pròxim mes de desembre, la Constitució Espanyola complirà 43 anys sense haver passat per processos d'actualització i adequar-se a la realitat. A conseqüència d'aquesta realitat, i altres actituds, s'ha permès la supervivència d'un franquisme sociològic, instal·lat en una bona part de les institucions essencials.

Fa molts anys, sobre el 2000, el meu amic Francisco Alijo, antic secretari de la corporació de Salou, em va convidar a un seminari durant el qual vaig tenir l'oportunitat d'intercanviar opinions i contradir, molt prudentment, el molt respectat diputat Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels pares de la Constitució.

El meu criteri establia que la reforma Constitucional era imprescindible. Entre altres motivacions, vaig exposar l'aparició de conceptes econòmics tan importants com era el Leasing i el Rènting, contractes tant normals ara com innovadors en aquell moment. Vaig parlar de dèficit, creixement del concepte Europa etc. Però res d'allò va immutar el criteri d'Herrero y Rodríguez de Miñón. La resposta sempre era: «Dentro de los límites constitucionales cabe todo». El que no deia era qui determinaria els límits constitucionals.

Durant el sopar posterior al seminari, vàrem continuar parlant i li vaig plantejar reformes imprescindibles més punyents. Una d'elles, per exemple, era la necessària supressió de l'artículo 57 del Título II ss i cc. De la Corona, on s'exposen els criteris de successió en l'àmbit de la Prefectura de l'Estat.

És evident que un jurista de la seva categoria no ho podia negar i, aleshores, va arribar la resposta, avui tan utilitzada: «Alcalde lo que propones es peligroso» Aquella premissa continua vigent a dia avui, en ple 2021. Des de la seva aprovació, només s'han realitzat dues reformes constitucionals, obligades per la Unió Europea. No hem estat capaços de donar vida i actualitat a un text de l'any 1978, simplement perquè pel que sembla, és perillós tocar-lo.

No es pot negar que la por sorgeix, principalment, d'aquell substrat social al qual fèiem referència abans i que, tot i haver votat majoritàriament «no» a la Constitució del 78, ara la defensa de manera incombustible i extremadament conservadora des de diferents institucions.

Estic convençut que, si la interpretació de la Constitució hagués estat més propera a l'evolució de les generacions, a la modernització de l'Espanya institucional i, en definitiva, adaptada a les realitats polítiques, possiblement la situació seria altra. O, com a mínim, disposaríem de les eines per millorar les relacions. Efectivament, segons el criteri de molta gent que ho va viure i entre els que m'incloc, la transició va ser correcta. El que ha estat incorrecte és la permanent negació a modificar l'articulat de la Constitució perquè «es peligroso».

A conseqüència d'aquest posicionament, actualment no només es qüestionen moltes altres coses i sinó que el debat ha recaigut sobre el model de monarquia parlamentària versus republicà parlamentària. Potser ara alguns s'adonaran que el que realment es pot considerar que «lo peligroso» es l'immobilisme.