Dia de la dona: homenatge a Neus Bosquet Pujol

Aquest article que inaugura la secció que m'ofereix a partir d'avui el Diari Més s'hauria de llegir amb la música de fons d'una missa rociera i l'harmonia de l'Ave Maria de Franz Schubert, i està dedicat a la meva mare.

La Neus va néixer el 1951 a Miravet, el fantàstic paratge de la Ribera d'Ebre, al costat mateix del seu castell àrab i templer. Va ser la filla estimada del matrimoni de don Francisco, mestre del poble durant gairebé cinquanta anys, i la senyora Neus, l'autèntica administradora de la seva llar, on va tenir una infància alegre i feliç juntament amb els seus germans Paquito i Joan.

Les seves ganes de volar i la seva ambició de llibertat van fer que de molt joveneta ja anés a estudiar el Batxillerat i després es llicenciés en Magisteri a la Universitat de Saragossa, el que més tard completaria amb la carrera de Psicologia que obtingué per la UNED. Els anys seixanta i setanta anaven tancant el cicle franquista i el país s'obria al turisme internacional que propicià el seu matrimoni amb el meu pare alemany.

Essent de les primeres noies de poble amb estudis, de les primeres dones a casar-se amb estranger, havent viscut a Alemanya, també va ser de les primeres a divorciar-se quedant jo com a únic fill sota la seva tutela plena d'amor i bon exemple.

Hagué de començar a treballar de mestra a Bellvei, la Bisbal de Falset i Flix, al cap de pocs mesos d'haver nascut jo i fins als meus sis anys, que és quan ens traslladem definitivament a Cambrils, paradís igualment on sempre havíem estiuejat, allà en un racó de les seves magnífiques platges de ponent.

Arribà amb molta empenta d'aplicar els seus coneixements i propiciar els canvis necessaris a l'Escola Joan Ardèvol per passar a ser membre al cap de dos anys de la recentment creada comunitat educativa de l'Escola Marinada, i més tard l'Institut de Secundària Ramon Berenguer IV, havent estat durant alguns anys directora d'aquests dos darrers centres.

Així doncs, a la directora del col·legi de molts dels meus amics, també la varen convidar a participar en política municipal ocupant-se algun temps de les Regidories d'Educació i Serveis del seu municipi d'adopció, convertint-se en una de les primeres dones a ostentar càrrecs a la nova democràcia sorgida de la Transició juntament amb la seva amiga Maria Dolores Medina.

El seu treball pedagògic mai es va poder entendre sense el posterior o paral·lel treball social amb les famílies dels seus alumnes, ja que no només es tractava d'ensenyar sinó també d'educar. Recordada per les seves classes de Llengua Espanyola i Llengua Francesa, també va ser de les primeres dones a apostar per l'Educació Física i l'Expressió Artística i Creativa. Ens queda en la memòria la seva preocupació per la lluita contra l'absentisme escolar, l'atenció a la diversitat a l'aula, la seva comprensió pels nens autistes i d'altres d'alta capacitat.

Fomentà, entre moltes altres qüestions, les Mostres de Teatre, les Escoles de Pares i Mares i el cultiu de la poesia, tot reconeixent ara que la seva autèntica especialitat eren els alumnes adolescents, els que són coneguts com a «problemàtics» als quals ajudava i aconsellava en el seu creixement personal ocupant-se al mateix temps de procurar superar el seu difícil entorn en molts dels casos.

Arribà la jubilació, aviat, a seixanta anys, per poder gaudir llavors dels seus nets i, a la vegada, dedicar-se en aquests darrers anys a la gent gran, la reivindicació femenina i el treball solidari internacional a través de la Fundación El Sueño de la Campana, concretament a Nicaragua.

Un veí em va dir fa poc que «la Neus había sido mucha Neus!». I és clar que hi ha persones que són especials i deixen empremta per allà on passen. Ella va ser, en definitiva, i en lletres majúscules, una molt bona mare i una molt bona mestra. És per això que li dono gràcies avui i sempre. Aquests dies, però, toca reivindicar que va ser sobretot una gran Dona. Forta, decidida, preparada, crítica, independent, autònoma, amb criteri i, sobretot, entregada a la societat, en un món que en principi era d'homes.

Com a comiat només em queda escriure que en aquests precisos moments us estaria molt agraïda pel reconeixement públic rebut recentment a títol pòstum en forma de Menció d'Honor de la Vila de Cambrils. I a continuació, com no podria ser d'una altra manera, ens deixaria un somriure de persona plena, feta a si mateixa.