Presumpció de culpabilitat

En les darreres setmanes hem assistit al linxament mediàtic d'una persona, a tots els nivells informatius, oblidant, interessadament o no, que encara és vigent, almenys en els textos legals, una qüestió que hauria de ser vital «la presumpció d'innocència». Certament el posicionament inquisidor de la majoria de mitjans de comunicació en enfront del possible «delicte» d'una persona lligada a l'església no ha tingut límit, però és que fins i tot els seus caps s'han aportat sense cap rubor a l'atac desmesurat per fets succeïts, fa molts anys, sense oferir el «dubte raonable» com una opció mínima per algú al que no s'ha preguntat el seu parer personal, i el que és més greu, la nul·la implicació d'anàlisis per part dels mitjans a l'hora d'analitzar el tema de manera objectiva. De totes maneres, el cas que esmento no és una situació singular, ja que malauradament ens hem acostumat a la severa sentència de l'opinió pública, manipulada interessadament en la majoria de casos, que dona crèdit absolut a tot el que surt «als papers». Que poc recorden després, quan la justícia, un cop estudiat a fons el tema, pot resoldre la innocència, perquè el que fan els mitjans és obviar-lo en funció que ja «no és notícia». Segurament el que esmento és un error del mateix sistema, on donem més crèdit al que diuen els informadors que el que hauria de ser fonamental en un model de democràcia plena, on «tothom és innocent fins que no es demostri el contrari», avui la credibilitat absoluta és el que es veu, oblidant-nos, no sé si interessadament, que massa vegades la manipulació és l'ordre del dia i el que es vol és un efecte immediat que serveixi per al descrèdit del contrari, encara que això suposi la manipulació del que faci falta. Què dur és per la justícia veure determinats «casos» d'aplicació de la pena de mort als EUA i després resultar que l'ajusticiat era innocent, tal com han reflectit pel·lícules de culte que segurament hem vist; doncs bé, el mateix seria aplicable quan s'opta per sensacionalisme sense aprofundir ni esperar una sentència definitiva. El tema que esmento, a més, hauria de ser tractat d'una manera objectiva, però la realitat posa de manifest que el que es vol és aprofitar-se del moment deixant de costat els mateixos drets del que s'acusa, en massa ocasions, més innocent del que puguem creure.

En un model d'Estat de Dret, on es prima per damunt de tot la llibertat personal, almenys en teoria, hauria de tenir cabuda una mínima presumpció a favor del qui es veu assetjat en funció d'informacions esbiaixades, o no, però que en qualsevol cas comportarien un dret de defensa innegociable a tots els nivells. El que és inacceptable és el judici moral i el que es coneix com a pena de banquillo, que l'únic que suposa és la garantia de sentenciar abans del judici just que tothom mereix, malgrat tots els indicis que es puguin donar. Certament la nostra societat, cada cop més dividia i tensada, en favor dels seus extrems socials, el que vol són «resultats urgents» a qualsevol dubte, i és aquí on la manipulació s'assenta en funció d'interessos foscos a l'hora de valorar i condemnar a qui faci falta, si això comporta un rèdit a cobrar en el seu moment. Tornant al que feia referència al principi, la situació singular a casa nostra, no estaria de més conèixer «tota la pel·lícula» i no només quedar-nos en el titular, no sigui que els raonaments i els càstigs infligits siguin fora de la realitat, que hauria de ser l'única referència per una col·lectivitat en perill d'explosió mes a prop del que puguem sospitar.