Cultura de la Pau

Quina paradoxa! Els veïns i les veïnes de la plaça de la Cultura de la Pau de Reus han hagut de crear una associació en defensa dels seus drets, farts que grups de brètols, la majoria menors, no els deixin viure en pau. La nova entitat inclou als residents dels carrers Pau Font de Rubinat i Sor Lluïsa Estivill també afectats per la xacra de l'incivisme en forma de crits, baralles o jocs de pilota descontrolats i a totes hores. La convivència és el taló d'Aquil·les de totes les comunitats arreu del món. L'equilibri entre els drets i els deures és l'única fórmula per resoldre aquestes tensions, però els ingredients són diversos. El fonamental és l'educació, i no només en coneixements sinó també en valors. Alguns dels protagonistes d'aquests episodis trinxeraires són menors en edat d'escolarització obligatòria i d'altres de formació necessària que, malgrat tot, tomben pel carrer sense ofici ni benefici. I aquest és el segon problema: les seves expectatives de futur. Un repte majúscul que de fet tenen tots els joves, els de la plaça de la Cultura de la Pau, els que es manifesten pels carrers i places amb el detonant de l'exigència de llibertat d'expressió i els que, des de casa, fent bondat, veuen molts núvols al seu horitzó.

L'associació de veïns de la plaça de la Pau té tot el dret a reclamar mesures urbanístiques i policials per pacificar la zona i poder viure amb tranquil·litat, però no perdem de vista les qüestions de fons que caldria abordar per evitar que aquestes problemàtiques de convivència es traslladin d'un punt a un altre de la ciutat o que es repeteixin. Un bon pla seria potenciar la col·laboració entre les associacions veïnals, l'Ajuntament, els centres educatius i les entitats socioeconòmiques.

L'acte incívic és intolerable i molest, però hem de reconèixer que és l'expressió final d'un projecte de vida malalt o ferit. Una comunitat pot funcionar tot i la imperfecció de les normes de convivència, però sempre que reconegui aquells aspectes que grinyolen i hi dediqui atenció i recursos per a millorar-los.

En la crònica de la Mònica Pérez en l'edició d'ahir d'aquest diari es recollia el testimoni d'un veí relatant com un nano es va enfilar per la façana d'un edifici de la zona fins al balcó per recuperar una pilota penjada per un xut amb poca punteria. Un acte temerari que hauria pogut acabar en una desgràcia i un exemple de com es poden desdibuixar els límits del respecte cap als altres, en aquest cas a la veïna o el veí que es troba un estrany a casa seva. L'Associació de la plaça de la Pau té feina pel davant, però el conjunt de la ciutat en té molta més.