Van posar el balcó del Mediterrani a sobre d'un banc per a seure d'esquena al mar

Sovint mandrejo recordant el Port i em sento respirar i prendre alè, són tants records, apunts històrics de variat pelatge i condició que en aquest article en segueixo parlant sense pretensió d'esgotar la llista. Tinc temença que Tarragona no torni a viure d'esquena al mar com quan dos segles enrere van construir el Balcó del Mediterrani posant-lo a sobre d'un pedrís per a seure girant les espatlles. Ara, tret del moll de costa, les exposicions i el Museu, més enllà hi ha un orgullós i colossal port trafegós de milions de tones que per la radicalitat dels canvis els ciutadans només podem abastir-lo amb la llunyana foto aèria del diari. Potser us semblarà una criaturada dir que fa temps es va engolir el Far construït l'any 1923, que als meus deu anys ens acollia familiarment. Quina enyorança, aquells berenars o bé esmorzar de sardines a la brasa i els pesquers de fusta on de petit amb una canyeta al penjat treia alguna castanyola o dormilega. Mantinc la sensació cromàtica d'aquell mar i el cel oberts i lliures.

Si, ja ho sé que és un món de comerç i llocs de treball, que estem vivint un futur, que el port és l'impacte mediàtic de la realitat, però també que no podem recuperar l'espai que es mantenia vinculat a la ciutadania, aquell port històric agermanat amb la ciutat i sento, per lluny que quedi, que històricament pot fascinant al lector, per això segueixo a cavall d'aquesta onada marina i d'embolics antics.

Vaig acabar l'anterior article membrant l'any 1790 amb la construcció del moll nou, perquè per al finançament s'emeteren Títols públics de Ciutadans Honorats i s'organitza una rifa amb butlletes a diez reales de vellón. Era justament quan el món, mitjançant el nostre savi Martí Franquès, s'assabentava de la quantitat d'oxigen que té la composició de l'aire. Arribat el segle XIX Tarragona pretenia oferir una nova imatge, perquè per als cinc anys vinents l'Ajuntament aprovà l'empedrament dels carrers. Seria perquè el 1802 ens visitarien els Reis d'Espanya acompanyats pel superministre Godoy? Els oferirem Casa Canals per tal que hi foren allotjats. L'endemà s'aprovà el projecte del barri de la Marina.

Gaudien els 26.000 habitants d'una Tarragona fortificada i de futur quan, sense tenir cap ni centener l'obsessió invasora dels francesos l'any 1811 ens van arremetre salvatgement en guerra (sinistre bèl·lic que un dia en parlaré) i després d'abatuts les gairebé 3.000 ànimes que quedaren i la ciutat van ser ocupats dos anys. En marxar, amb una voladissa bestial destrossaren el port i la ciutat. Entremig de tot aquell maremàgnum, de cop i volta les Corts de Cadis ens concediren la capitalitat de província. Ara, al mig dels drames ensabonar-nos?

Però a mitjans del segle arribaren novetats de tota mena, gairebé com un embolic i tot en un fardell arriba el ferrocarril prop del port que va incloure arrabassar les barraques de fusta dels pescadors. El desbordament del Francolí que arruïna els cultius. El fet que els nous vaixells de vapor acaben el regnat de la vela. I, uns anys més tard. per tal de resoldre la vida dels pescadors sobre aquell terreny riberenc llacós i abandonat es construïren les primeres cases del que serà el Serrallo que a més a més l'any 1868 l'Ajuntament autoritzà la construcció de l'Església just tocant la platja.

Arriba el segle vint, el Port i la ciutat van commemorar l'entrada organitzant una gran festa marítima amb multitud d'embarcacions engalanades. L'empenta del centenni portà la constitució de la Junta d'obres del Port i el primer tram del perllongament del Dic de Llevant, que per a l'obra significà un procés llarg d'un ferrocarril carregat de pedregam anant i venint pel mig de la Placa dels Carros cap al Port des de la pedrera del Camí de la Cuixa, ja que ja era exhaurida la del Ponç d'Icart. Bé, també vull deixar clar que hi va haver actuacions deslluïdes del port, com encastar al moll quantitat de valuoses columnes de granit romanes i canons de la guerra del francès per capfermar vaixells. Allunyant l'esperit crític cal dir que durant la Primera Guerra Mundial foren anys de plaer econòmic i comercial de la ciutat i el port, que ja disposava de drassanes amb capacitat per a construir vaixells de fins a 12.000 tones. Faig profit per parlar del nostre exportador, senador vitalici i diputat a Corts, Joan Cañelles, aconseguidor de la Llei d'eixample de Tarragona, que endemés posseïa una flota d'embarcacions i hauria obtingut lluïts beneficis, i àdhuc els 180 tallers de boters de la ciutat, necessaris per a l'exportació de vins i aiguardents cap a França, i cap a Roma, perquè la primordial casa Muller era proveïdora de vi de missa del Vaticà.

A banda i banda, ciutat i port l'any 1920 foren gojosos per la inauguració del sumptuós Club Nàutic. Aquell Club dels Xiflats que el 1878 s'havien fet una caseta de fusta, perquè ho havien aconseguit. És clar que va durar deu anys perquè la riuada del Francolí va endur-se'n la meitat. Potser digueren girar cua i se'n van anar? No, el reconstruïren i després, malgrat els estralls causats pels bombardejos dels avions feixistes durant la guerra civil, els anys següents els tarragonins vam fruir del Nàutic i el port durant anys, engrescats amb tota mena d'esports i curses de vaixells.

Van passar els anys, també els meus, malgrat que he mirat de resumir, cal dir que als anys 1980, com a regidor i únic representant de l'Ajuntament assistí a reunions de la Junta rectora del Port, amb la flor i nata econòmica i comercial marítima. La darrera tractava, tot agegantat, de viabilitats, circulació, distribució i emplaçament de matèries, engrandir espais i necessitats, viabilitat, càrregues i descarregues, seguretat i pressupostos. Per a mi, que venia d'un curs a l'Universidad Menéndez Pelayo de Santander sobre Rehabilitació d'antics espais portuaris, aquella desmesura del Port adquirí una dimensió inquietant, vaig sortir oprimit i deprimit. De bell antuvi, només em va faltar l'atemptat d'ETA del 1987. Tan bon punt vaig tenir a l'abast la possibilitat d'apaivagar aquell desassossec interior, com a diputat del Parlament de Catalunya aconseguí ser ponent del Pla de Seguretat de les Químiques de Tarragona i al llarg, previsió pendent per si arribés el cas, afegir-hi el port.

Per acabar, cal adornar-me'n que d'allò han passat vint-i-vuit anys i amb complaença reconèixer que la tasca de seguretat portuària ha estat satisfactòria. Ara només caldria que el futur Pla de Ports anomenat Horitzó 2030 basat en l'apropament als ciutadans pugui sortir-se'n. Per si de cas falla, confiat que aquest no és el cas, als tarragonins potser ens caldria pensar en aquell clàssic tango de A. Nervo «El dia que me quieras tendrà mas luz que junio...»?