«Esperit, cap on guies les nostres esglésies?» (8) Una església que treballa per les vocacions

Benvolguts i benvolgudes,

Una setmana més continuem glossant i comentant el document dels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense. Avui volem fer esment de tot el treball de promoure vocacions en la vida de la nostra Església. En el document, els bisbes «fem una crida als joves perquè descobreixin el Crist, amic i salvador, i s'atansin al pròxim, com ho va fer el bon samarità (vegeu Lluc 10,25-37)». «Les grans energies d'amor que tenen els joves emergeixen quan són tocats per la paraula i els gestos de Jesús i per la Paraula misericordiosa de Déu, rebuda en la pregària. Per això tot allò que concerneix els joves —la pastoral juvenil i la pastoral de les vocacions— ha de ser promogut i necessita l'acollida i el suport de tota la comunitat eclesial.»

L'exercici de l'apostolat esdevé ben variat per part dels membres de tot el Poble sant de Déu. «La presa de consciència d'aquesta responsabilitat neix del baptisme i de la confirmació», afirma el papa Francesc (EG 102), i fa esdevenir veritables deixebles missioners. En aquest marc comú de vida cristiana i de tasca evangelitzadora, pot haver-hi una multiplicitat de ministeris i serveis, però convé que alguns d'ells sentin la crida a una vocació més específica, com el ministeri sacerdotal o la vida consagrada. Avui l'Església celebra el Dia del Seminari. El lema d'enguany és «Pare i germà, com sant Josep». Es vol reflectir la figura de sant Josep en els mossens, en un any en el qual aquest sant ha pres un major protagonisme, en haver declarat el Papa «l'any de sant Josep». Com ell ho va saber fer amb Jesús, també els mossens són enviats a tenir cura de la vida de cada persona, amb el cor d'un pare, sabent, a més, que cada un d'ells és el seu germà.

El nombre de vocacions al ministeri sacerdotal resta baix però més aviat estable, mentre que el nombre de preveres i de religiosos i religioses és netament inferior al de 1995, quan va tenir lloc el Concili Tarraconense. Però, més que entrar en valoracions sociològiques, voldria subratllar avui el doll de gràcia que és per a les comunitats cristianes la presència de preveres i diaques. No fa gaires dies, un membre que va participar en el Concili Tarraconense de 1995 em parlava del silenci que es va fer a l'aula conciliar de Sant Cugat del Vallès, a la primavera de l'any 1995, quan hi va intervenir el bisbe auxiliar emèrit de Barcelona, Ramon Daumal, que en aquells moments tenia 83 anys. Amb veu clara i càlida va deixar entreveure com el sacerdoci havia cisellat la seva vida. Les seves paraules feien flaire d'una humanitat exquisida, de fe i d'amor a l'Església i al món. Des del zenit de la seva vida, s'hi descobria el batec d'un cor jove. Per això els va dir: «L'Església és de Jesucrist. L'Església ens supera en el temps i en l'espai; no la portem els homes, la condueix la presència de l'Esperit.» Arreu de les nostres ciutats, pobles i barris, com el llevat enmig de la massa, hi són presents uns homes cridats per Déu al servei de l'Evangeli, els quals, a voltes amb veu forta, d'altres, en canvi, mig tremolosos, van dient: «Aquest és el meu Cos», «Aquesta és la meva Sang», «Jo et perdono, en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant», «Convertiu-vos, l'hora de Déu ja ha arribat», «Feliços els pobres, els pacificadors, els nets de cor, els perseguits per causa de la justícia…». El Dia del Seminari, més que un ball de números, és una invitació a totes les comunitats a sentir com a pròpia la missió ministerial dels preveres i diaques. Com s'ha dit, la primera paraula la té l'Esperit; però, com bé sabem, la segona o la quarta és a les nostres mans, i sense la nostra aportació no hi haurà una nova primavera de vocacions per a l'Església.

Ben vostre.