«Esperit, cap on guies les nostres esglésies?» (9) Una església que prega

Benvolguts i benvolgudes,

Una setmana més glossem i comentem aquells trets més essencials a la pregunta que ens fem els bisbes en el document Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili Tarraconense. En l'intent de resposta, hem de dir que l'Esperit ens guia cap a una Església que prega i celebra la fe. Precisament, els bisbes, en l'apartat que dediquem al document sobre el poble de Déu que comunica l'Evangeli, diem: «Tots els batejats, incorporats a l'Església en tant que poble de Déu, són deixebles del Crist que perseveren en la pregària i el testimoni.» I afegim: «L'Església és el poble que Déu ha aplegat […] per formar la comunitat de fe i d'amor que lloa la Trinitat santa, de manera que esdevingui el poble sacerdotal santificat per la Paraula i els sagraments, sobretot l'Eucaristia, constitutiva de l'Església, i visqui un amor universal i concret en la persona dels més petits.» I, més endavant, tot fent-nos ressò del magisteri de sant Joan Pau II, afirmem: «Les nostres comunitats cristianes han d'esdevenir autèntiques escoles de pregària (Novo millennio ineunte, 33).» A més de constatar «la presència de realitats de grups de pregària i d'adoració en les nostres Esglésies», els bisbes subratllem que «la Paraula de Déu ha de tenir un paper fonamental en tota pregària autènticament cristiana». D'aquí que «recomanem que a les parròquies, en la mesura de les seves possibilitats, se celebrin comunitàriament i en l'Església les principals pregàries de les Hores».

Els qui som seguidors de Jesucrist podríem explicar la nostra personal vivència sobre la pròpia manera de pregar. Hi ha qui ho fa com la cosa més natural del món i qui se'n surt amb penes i treballs. Hi ha qui ho practica de manera esporàdica i qui s'hi exercita de forma regular. Hi ha qui ho viu en solitari i qui ho comparteix amb d'altres; qui prega en silenci i qui s'expressa en veu alta; qui resa amb mots espontanis i qui recorre a formes estereotipades. Hi ha qui necessita aïllar-se de tot i qui prefereix submergir-se en el brogit quotidià. Hi ha qui s'acull a hores i llocs convinguts, com a la parròquia, a la litúrgia comunitària de les Hores, o a espais d'adoració del Santíssim Sagrament…, i qui aprofita els moments més inversemblants: cuinar, passejar, anar en cotxe, mirar per la finestra… Hi ha qui prega de bon matí per oferir el dia i qui ho fa de nit per poder donar gràcies. Hi ha qui sent la pregària com una font de pau i qui hi troba un estímul per anar endavant. Hi ha qui hi troba Déu i qui, de passada, s'hi troba ell mateix.

L'important és que l'Esperit ens guiï a la pregària confiada i sincera. En aquest pòrtic de la Setmana Santa que és el diumenge de Rams, demanem-ho de tot cor al Senyor i, malgrat la pandèmia, procurem fer-ne pràctica especialment aquests dies sants. Que la nostra pregària estigui sempre amarada de la Paraula de Déu, per tal que, com el Crist, puguem «vèncer la supèrbia de l'enemic» i «celebrar el misteri de la nostra redempció» (Prefaci del diumenge de Rams).

Finalment, pel que fa a mi, haig de confessar-vos que em trobo molt reflectit en el que s'expressa en el poema d'un bon amic i poeta. Diu així: «No sempre la pregària m'arriba gaire endintre: sovint és rutinària, escèptica, cansada, feixuga de costums i desenganys. Però prego cada dia, tot lligant un dia amb l'altre amb aquest fil de mots tenaços, de desigs perseverants, de fracassos superats, amb la inèrcia d'una llum que em va colpir per sempre i que m'acull encara» (David Jou, Poemes de Nadal i de Setmana Santa).

Ben vostre.