Fets i no paraules per ajudar a solucionar l'accés a l'habitatge

Les preocupacions de la ciutadania continuen sent les habituals i segueixen sense ser notícia als mitjans i a les xarxes socials.

La situació econòmica de les famílies, l'atur i, en el context actual, la situació sanitària ocupen sempre els primers llocs de les preocupacions de la gent. A Catalunya, les notícies publicades, el tema estel·lar continuant sent el bucle identitari. Per contra, l'accés a l'habitatge només té incidència quan hi ha ocupacions o desnonaments amb càrregues policials, buscant més el morbo que l'arrel de les causes.

A Madrid el debat també és més fruit de la postmodernitat i el politiqueig, deixant de banda les principals preocupacions de la ciutadania. Quan es parla del realment important, com el dret a l'habitatge, tenim tendència a quedar-nos amb la frase afortunada o amb el tuit i el zasca , poca anàlisi i menys visió transversal dels problemes. A ningú se l'escapa que el preu dels lloguers són moltes vegades disparats i impossibles pels salaris de la gent treballadora.

Posar topalls a certes zones tensades pot ser una de les mesures a aplicar, però en cap cas l'única. Hem de ser capaços de regular amb decisió els habitatges turístics i, sobretot, hem de fer-nos amb un parc públic de lloguer. Les solucions màgiques, encara que als catalans ens agradin, no existeixen i per construir o rehabilitar habitatges són necessaris, temps i diners. A les Illes Balears s'ha iniciat el fet semblant que es va intentar aprovar a Catalunya a l'època del conseller Salvador Milà, amb Pasqual Maragall de president: l'expropiació de pisos dels grans tenedors retinguts per especular. Atenció! Expropiar amb diners pel mig i amb límit de temps. Per entendre millor el que passa i perquè continua sent més interessant, per aquell que pot, comprar un pis que llogar hem d'anar a les dades que ens ofereix l'Estadística Registral Immobiliària 2020, un informe elaborat pel Col·legi de Registradors. Sí el de M. Rajoy.

El nombre de compravendes d'habitatge registrades el 2020 ha estat de 419.898. D'aquestes, 335.869 han estat compravendes d'habitatge usat i 84.029 d'habitatge nou. Els resultats de compravendes segons el seu grau de protecció, mostren que l'habitatge protegit només va superar el 3% del total a Navarra (4,6%), Astúries (3,6%) i País Basc (3,5%).

El període mitjà de possessió d'un habitatge arriba a quinze anys i nou mesos.En 2020 s'han constituït 339.794 hipoteques sobre habitatge. Una quarta part de les concedides per a habitatge el 2006 (1.316.262) i, en canvi, un 71% més elevades que les produïdes en el mínim històric registrat l'any 2013 (199.098).

La hipoteca mitjana general va ser de 131.935 euros, el tipus mitjà d'interès en 2020 ha estat del 2,2% i el termini de contractació va ser de vint-i-tres anys i onze mesos. Amb les dades anteriors, la quota hipotecària mitjana per a habitatge en 2020 va ser de 591 euros. El percentatge d'aquesta quota sobre el salari va ser del 31%. Per comunitats va destacar la situació de Balears (49,4%), seguida de Madrid (36,3%) i Catalunya (34,35). El salari net mitjà de la gent que té capacitat de compra se situa en uns 1.800 euros.

Segons l'Idealista.com., a Tarragona el preu de lloguer és de 7,7 euros el metre quadrat. Si agafem com a mitjana un pis de 70 m² resulta que el preu mensual resultant de lloguer és de 539 euros, amb el risc que el propietari en un temps inferior als vint-i-tres anys i onze mesos, et vulgui fotre fora per pujar el lloguer per sobre de l'IPC interanual. La mitjana salarial del jovent menor de trenta anys a Espanya no arriba a cobrar el salari mínim. Donar una entrada o poder pagar una fiança es converteix en un Tourmalet i més quan, a Tarragona l'any 2019, un 63% de les famílies arribaven amb dificultats a final de mes. Només aquell jovent o famílies que no visquin en la precarietat laboral i tenen un suport familiar són els que poden accedir a un habitatge, la resta dels que compren són gent que simplement canvia d'habitatge. La majoria del nostre jovent i una part important de les famílies s'han de conformar a compartir pis amb altres persones.

Només amb accions valentes com ha fet el Govern de les Illes Balears podem fer sortir d'aquest cul de sac, tot esperant que la política amb majúscules, es posi a treballar per tenir un topall als lloguers, per reduir el nombre de pisos turístics i per fer créixer el parc públic d'habitatge de lloguer. En fi, fets i no paraules.