Encès per un costat i xarrupaven per l'altre

Els ciutadans desitgem que l'Ajuntament promogui grans projectes a Tarragona, d'altra banda sabem que la majoria no gaudeixen de vents favorables, van per llarg o vénen embolicats amb un problema que es diu finançament. Ara bé, n'hi ha d'altres com el que ara tot just l'estudia, senzill, a l'abast econòmicament i d'interès públic: la viabilitat de prohibir fumar a les platges.

Doncs de fumar, el tabac i el seu desfici tractaré avui. Quan era jovenet, tocant a aquella fal·lera, constatava l'opinió que fumar, en l'home exhibia múscul i la societat ho qualificava de més elegant, al mateix temps que sensiblement semblava una mica desusat l'abstemi. Era permès fumar a tot arreu menys als cinemes, teatres i esglésies. Anys després s'hi van anar afegint les dones. Ara el món ha canviat, fumejar ha perdut pistonada i fins i tot, amb la Covid cal mascareta i dos metres de separació.

Com sigui que endinsar-me una mica en la història del fet de fumar, amb ingredients combinats pot ser atractiu, començaré a l'època romana. Plini explicava que els bàrbars fumaven mitjançant un jonc, el fum d'una mena d'herbes i els causava vigor i ànim. Els primitius d'Àfrica i Amèrica sabem que fumaven herba encesa amb pipes fetes d'escorça d'arbre o argila. Es diu que la tripulació de Colom en arribar a Sant Salvador asseguraren palès que els habitants portaven a la mà un tió que nomenaven «tabaco», format per fulles seques enrotllades d'un arbre nomenat Cohivà, encès per un costat i xarrupaven per l'altre. Els de menys condició aspiraven pel nas la pols de les fulles.

Com arribà a Europa?, perquè cap a l'any 1518 un missioner nomenat Fray Romano Pane va trametre la llavor a l'emperador Carles V qui va manar sembrar i cultivar-la a Espanya i França. Més endavant, recalat d'aquelles terres va emergir un tal Nicot –d'això ve Nicotina– que comerciava amb la pols de les fulles assegurant que remeiava ferides i les úlceres de les cames.

El tabac al segle XVII era lliure, però ràpidament el Govern d'Espanya, albirant beneficiar-se, disposà que allò era «regalia de la Corona», inventant-se els Estancos, quan encara el cultiu cabdal era a Cuba i Santo Domingo, i per acabar-ho d'arrodonir, amb formidable desimboltura, l'any 1670 va muntar a Sevilla la primera fàbrica i creà el Monopoli Cia Arrendataria de Tabacos, beneficiant-se d'un cànon de 95 milions cada quatre anys.

El món estava canviant, era natural entrelluir uns comensals benestants mantenint unes fulles enrotllades del gruix d'un dit que es deia Tigarrillo i en cruspir-se cada quatre mossades s'engolien el fum. Després ja gaudiren del tabac fabricat artesanalment a Sevilla i Cadis en forma de cigars grans i mitjans. No obstant el producte era matusser i d'abundant nicotina, però manipulat per centenars de noies, les típiques Cigarreras, les de la Carmen de Merimé, que adobat amb les cançons, els toreros i la distinció de fumar causà per als europeus el símptoma d'una Espanya famosa. Davant tant enlluernament, aquell segle dinou l'estat construí fàbriques a Alacant, Santander, a Corunya, Madrid i València. Llavors va ser tanta la dosi d'oportunisme que portà, cap a la fi del segle, la novetat universal de la cigarreta. Això sí, en els restaurants opulents i distingits es fumaven els Habanos de Cuba. Enmig de tant de fum, i com a sobre d'uns raïls de tràveling em situo a la Tarragona dels anys vint del segle vint i tinc una percepció, segur no és generalitzada, que l'alcalde de Tarragona Josep Mullerat i el Cardenal Vidal i Barraquer, amb dos posseïdors del cap molt ben moblat, alguna coseta barrinaren per a la projecció de la ciutat, perquè no veig massa clar que el director general de Tabacalera Francisco Bastos pensés, perquè sí, projectar una fàbrica a Tarragona. Pot ser, que sense saber-ho, l'ànima dels cristians primitius de Tàrraco li van captar l'esperit? No sabrem mai la particularitat d'aquesta idea, però l'any 1923 començaren les obres de l'encapçalament industrial de la ciutat. L'inici de la construcció va ser afavorida per la troballa de restes d'una Necròpolis Paleocristiana que obligà a desplaçar els edificis, protegir les importants restes i construir un Museu. Malgrat tot algun esperit despistat va ensopegar, perquè una riuada del Francolí l'any 1930 causà estralls a l'obra i després els bombardejos de la guerra civil produïren enderrocs. Però no van esporuguir, la tasca tirà endavant i sens dubte constituí l'emblemàtica Tabacalera, que donà emprament a prop de vuit-centes noietes tarragonines.

Aquell context tan favorable, com tots sabem, més tard o més d'hora s'havia d'acabar. Casualment el passat mes de març es compliren catorze anys de fer carpetada i tancà la fàbrica. Un any després els immensos edificis van ser propietat de l'Ajuntament i això pintava com la gran oportunitat per a la ciutat. Cada dos per tres sentirem propostes que no cal descriure, tot voladisses de fums, no de tabac, que s'anaven difuminant. Això no obstant, que jo sàpiga, a una petita part dels recintes, com unes gotes d'aigua a la immensitat del mar, si van instal·lar un Arxiu, la Capsa Jove i Tarragona Impulsa. La resta dels edificis en abandó, com una malaltia d'enorme complexitat. Pot ser per afrontar-la el govern de l'alcalde Ballesteros, dotat d'una alta intuïció volgué posar-los en òrbita amb un pegat triomfal de què se'n parlaria: un Jardí Vertical de nivell europeu a la façana, emprant 3,3 milions d'euros. I tant que se'n va parlar d'aquella històrica fallida, va acabar en brutícia per manca de manteniment, emportant-se queixes i consumint-se en un estat lamentable de degradació.

L'any passat l'alcalde Ricomà va anunciar la voluntat de retirar-ho i efectivament ho ha complert. També donà notícia del projecte d'un Centre D'art d'importància notable que ocuparia part de la Tabacalera, el Mercat del Fòrum i Casa Canals. Projecte de molt nivell, suposo de realització lenta, malgrat tot confio que a la llarga, bona part d'aquelles gegantines sales d'estat humiliant, buit, brut i empolsegat, ens oferiran el millor rendiment per a Tarragona: una fàbrica de cultura.