Una conspiració per atacar la Catalunya «del pare»

Aquest diumenge TV3, la televisió pública de Catalunya, va emetre un reportatge sobre el diner negre ocult per la família Pujol a Andorra durant dècades. Aquesta emissió mereix alguns comentaris.

El primer que crida poderosíssimament l'atenció és que s'hagi trigat 7 anys a què la televisió pública catalana hagi considerat adient elaborar un reportatge sobre un escàndol que va provocar –amb raó– un terratrèmol polític i social a Catalunya. Clar, en un país on qui ha estat president durant 23 anys (i la seva família) estiguin a punt de seure en un judici acusats d'organització criminal, blanqueig de capitals, falsedat documental i diversos delictes contra la hisenda pública és podria concloure, almenys periodísticament, que hi havia motius objectius per haver tractat informativament abastament l'escàndol bastant abans. Doncs no. Sempre recordo que quan va esclatar la bomba en forma de «confessió» de Jordi Pujol l'informatiu de TV3 va relegar la notícia a la tercera de la graella (quan estava obrint fins i tot informatius de mitjans internacionals) i la va atribuir a «informacions que afecten a l'activitat privada de la família Pujol». Com una coseta menor, vaja. Cal recordar que eren els anys que se'ns venia que estava en marxa un pla secret de jugades mestres d'on com per art de màgia, alehop!, sortirien reconeixements internacionals i estructures d'Estat. Posar en dubte aquestes veritats sacralitzades et convertia ipso facto en «traïdor» i en ser la reencarnació del Compte-Duc d'Olivares, com recordareu tots els militants, votants i simpatitzants del PSC.

A més a més, aquesta sorprenent absència d'informacions explicatives sobre un dels escàndols de corrupció més importants de la nostra història recent contrasta amb la plèiade de reportatges que TV3 ha dedicat, en aquest cas sí, a l'1 d'octubre en aquests darrers anys. L'1-O des de dins, l'1-O des de fora, l'1-O des de Saturn... la llista és inabastable. Corrupció del clan Pujol i de la trama del 3% no, però 1-O fins a la sopa. Qüestió de criteri, suposo.

Del reportatge de diumenge, en concret, em va cridar l'atenció que la persona que disposava de més minuts per esplaiar-se era un dels fills del mateix Jordi Pujol. Segons ell tot era fruït d'una deixa de l'avi i l'únic error del seu pare era no haver regularitzat la situació d'aquests fons durant lustres. En un moment donat va arribar a insinuar que «la gent ho hagués entès» (pensaran realment que som tots babaus?) però que –ai les!– «els mitjans de comunicació es van acarnissar amb el pare per atacar al procés.» Ja hem arribat al cap del carrer! Tornen els vells fantasmes del nacionalisme de sempre... Són els malvats periodistes qui posen sal a la ferida, és tot fruït d'una conspiració mediàtica «dels enemics de Catalunya» per atacar «al pare» (sic), talment com en el cas Banca Catalana dels anys 80 quan Jordi Pujol, rodejat de banderes patriòtiques, va cridar des del balcó de la Generalitat allò famós de: «El Govern central ha fet una jugada indigne! A partir d'ara quan parlem d'ètica i de moral parlarem nosaltres.» Sí, sí senyor Pujol, d'ètica i de moral hauríem de parlar-ne, i molt, però no precisament tenint-lo a vostè com a referent.

Però vet aquí que quan començava a sentir-me culpable per no compartir aquesta presumpte comprensió de «la gent» cap a les actuacions vergonyoses «del pare», com sostenia el fill de Jordi Pujol, va venir la part del reportatge que atribuïa tot l'enrenou mediàtic a una conspiració de les clavegueres de l'Estat «per atacar Catalunya». Denunciar la corrupció dels Pujol és «atacar Catalunya». Pujol és Catalunya, com els independentistes són «el poble de Catalunya». El marc mental que ha imposat el nacionalisme identitari... Algú pot dubtar encara que l'independentisme actual (el tàndem malavingut ERC-Junts) és fill polític i ideològic dels 23 anys de pujolisme?

Abans d'acabar us proposo una hipòtesi, imagineu-vos que el president Pedro Sánchez fos acusat penalment per haver protagonitzat una mil·lèsima part dels presumptes delictes que s'atribueixen a la família Pujol. Imagineu-vos els programes especials de TV3, els informatius i les hores i hores de monòlegs amb tertulians com la senyora Rahola, cofois i pletòrics, denunciant «la corrupció de l'Estat opressor», regne de les tenebres i senyor de les mosques. Us ho imagineu, oi?

El 1926 un ministre britànic que es deia Winston Churchill va trucar al director de la BBC per demanar-li en nom del Govern que no publiqués cap informació sobre la vaga general que protagonitzaven els miners de Gal·les. El director va dir que aquesta vaga pràcticament total d'un dels sectors aleshores essencials del país era objectivament informació i va penjar el telèfon. La notícia sobre la vaga va obrir l'informatiu radiat de la BBC. Primera notícia, titular i destacats. Lamentablement entre els directius nomenats políticament, responsables designats a dit, opinadors professionals i tertulians al servei del Govern independentista de la Generalitat que controlen els mitjans de comunicació públics catalans avui dia aquesta actitud és, senzillament, impensable.