Tribuna
«Esperit, cap on guies les nostres esglésies?» (12) Una Església que treballa en unitat, a la llum de l'Esperit
Arquebisbe de Tarragona
Benvolguts i benvolgudes,
Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Aquesta va ser la pregunta del Concili Tarraconense, com la que ens hem de fer avui repetidament. Al llarg de dotze diumenges hi hem intentat respondre, inspirats en aquells passatges més significatius del document que el passat gener vam publicar els bisbes amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili. I avui acabem aquest recorregut amb aquesta afirmació: L'Esperit ens guia cap a un camí conjunt de les Esglésies amb seu a Catalunya.
Després de tot un treball previ en el que hi havien participat uns seixanta-mil cristians de tot Catalunya, fa vint-i-cinc anys, els més de dos-cents membres que es reuniren en assemblea conciliar van celebrar junts els sants misteris, van pregar el Senyor, van obrir els seus cors a la Paraula de Déu i a les veus dels germans. A la llum de l'Esperit, van reflexionar i discutir fraternalment amb el desig d'interpretar la seva veu, que demanava a les nostres Esglésies fer una adequada recepció dels ensenyaments del Concili ecumènic Vaticà II, tot pouant del mateix Evangeli del Senyor Jesús. Va ser un fruit de l'Esperit Sant i una joiosa experiència de comunió eclesial.
Com hem vist al llarg d'aquests diumenges, el Concili Tarraconense es proposà, com a denominador comú dels temes a tractar, l'evangelització. I el primer secret per a l'evangelització és la conversió personal i, per aquest camí, la purificació i la vitalització de les institucions i dels serveis eclesials. Ara bé, ni la conversió personal ni la purificació de les institucions no tenen lloc en una cambra asèptica, esterilitzada. Pensar en un Evangeli químicament pur seria somniar. L'Evangeli és per als homes i dones, cada un dels quals viu unes circumstàncies pròpies, té les seves tradicions, el seu tarannà específic i la seva pròpia manera d'expressar-se. La sinodalitat eclesial es concreta en cada Església i en cada territori. Justament això enriqueix la Bona Notícia de Jesús. Ja fa cent-vint-i-cinc anys, el venerable bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, amb l'estil literari de l'època, escrivia que la religió cristiana pot «identificar-se amb una comarca, sense que ella hagi de sacrificar cap de sos elements; ans bé quedant aquests emparats per la mateixa religió». I afegia: «L'Església és regionalista perquè és eterna.» Els organismes polítics, els Estats, són fruit de les enteses i dels pactes dels homes. Les nacions, en canvi, són «unitats socials naturals formades no en congressos, ni en dietes d'homes d'Estat, sinó en els eternals consells de la Providència divina». «Per això ja la difusió evangèlica es féu no tenint en compte els Estats polítics sinó les diverses gents o nacions, i predicà no als súbdits de l'imperi romà o de l'imperi persa, sinó als fills de Corint o de Roma, o de Tessalònica o d'Esmirna, o de Galàcia. La religió […] és una sobrenatural perfecció de la naturalesa i per això cerca les entitats naturals més que les polítiques, és a dir, més la regió que l'Estat, perquè és divinament naturalista.» Per aquest mateix motiu, en el document publicat el proppassat dia de sant Fructuós, afirmem els bisbes: «La concreció del camí conjunt de comunió entre les deu Esglésies diocesanes amb seu a Catalunya passa per la consolidació de la unitat pastoral entre elles, entesa i viscuda amb esperit de comunió interdiocesana i de coordinació pastoral.» Demanem, doncs, en la nostra pregària personal i comunitària que, fonamentats en la fe plantada amb la sang dels nostres primers màrtirs, a la llum del Concili Provincial i sota la llum de l'Esperit, la Conferència Episcopal Tarraconense pugui avançar en aquest camí d'unitat pastoral. Perquè tan sols així les decisions que es vagin prenent enmig de les vicissituds i incerteses del moment present estaran veritablement emmotllades amb l'argila del nostre poble.
Ben vostre,