Cordons a les sabates

Recordo perfectament el dia que vaig aprendre a anar en bicicleta sense les rodetes petites de suport. Tinc present el lloc, les circumstàncies i els tres protagonistes: jo, una fantàstica bicicleta vermella que m'havien portat els Reis Mags i el monitor que era el meu tiet Vicens. La meva història deu ser molt semblant a les que han viscut milions de nens i nenes al món. L'oncle va treure les rodetes i em va fer pujar a la bici agafant el seient pel darrere, acompanyant-me amb un petit impuls i caminant al meu costat. La confiança de la seva presència m'animava a pedalar i a poc a poc vam anar agafant velocitat. Recordo la impressió del vent a la cara i la progressiva llunyania de la seva veu. Quan me'n vaig adonar no hi era i jo anava en bicicleta solet. Quina meravella la sensació de llibertat! Una barreja de vertigen i de poder que et fa un nus a la boca de l'estómac. Però la sensació era agradable. Recordo perfectament l'escena i els ulls encara s'il·luminen. Un bon mestre i un bon alumne. I vaig pensar diumenge el matí mentre em feia els cordons de les sabates per anar a fer un vol per les muntanyes de Prades –confinament comarcal–. Vaig fer els moviments de forma mecànica i no vaig ser capaç, encara no ho soc ara, de recordar quin dia vaig aprendre a lligar-los. Sé que la mestra era la meva mare, però tinc un buit respecte a l'escena triomfant.

Suposo que són aquestes petites coses i accions que caracteritzen a l'ésser humà com un animal de costums. Així ens va definir l'escriptor Charles Dickens. Els costums ens donen la cohesió i la seguretat de la comunitat. Ens ajuden a identificar-nos als de la mateixa tribu. Una altra cosa és el que passa quan interactuem amb veïns llunyans.

El físic Albert Einstein va deixar escrit que si busques resultats distints, no facis sempre el mateix. Aquesta tensió literària, però també ètica entre les paraules de Dickens i les d'Einstein les podríem aplicar a moltes de les situacions que estem vivint aquests últims mesos en els àmbits sanitari i polític. Que difícil està sent assumir els nous costums pandèmics que tensen les nostres maneres de fer i de ser! Que complicat és entendre el circ polític nacional, estatal i mundial! A mi em dol particularment el de casa. Haurem de tornar a aprendre a anar en bicicleta i a fer-nos els cordons de les sabates? Que pensarien els tiets i les mares que un dia van ajudar milions de persones a ser una mica més lliures? Perdoneu-me aquestes digressions sentimentals i potser una mica carrinclones. Deuen ser coses de la primavera i de l'edat. Que els vents us siguin favorables!