Gran recessió-pandèmia-solucions-temptacions

Segurament tots els que han opinat de les coincidències dels greus problemes emblemàtics que han afectat al món als darrers cent anys, han fet anàlisis encertades del que han comportat, i avui encara suposen, per una ciutadania enfonsada en una fallida econòmica on atur, descontrol i desaparició de milers de petits i mitjans empresaris, que eren els que constituïen la pinya per una supervivència social de milers de famílies; independentment dels milers de morts i malalts, que de manera directa també tenim sobre la taula d'anàlisis.

Davant la situació que defineixo, igual que en el seu moment la Gran Depressió, moltes han estat les receptes, unes encertades i altres massa properes a un experiment, amb el que això suposa per les seves conseqüències directes, no volgudes, però que es donen, per tant, crec que és el moment de veure quines són les opcions reals de futur, si realment volem superar vius la desfeta sobre la que seguim assentats.

És evident que en el seu moment, a meitats del segle XX, moltes van ser les propostes que es van posar sobre la taula, totes elles encaminades a la trobada d'una «recuperació econòmica» amb garanties i que afectes a totes les variables de convivència, avui sota mínims, més o menys clares, però cada cop més evidents per una societat en defalliment permanent i mancada de veure bones noves. Segurament es poden fer analogismes sobre el que es va fer en el seu moment, i el que tocaria fer ara, però sense oblidar que aquell món poc té a veure amb el d'avui, i especialment d'on venim els darrers anys i el que ha suposat la viabilitat col·lectiva i personal.

Les dificultats que podem constatar suposen que ens trobem davant una situació crítica de caràcter econòmic inapel·lable, però també en una evidència negativa pel que fa a la mateixa democràcia, on les contradiccions, d'uns i altres, es fan cada cop més evidents, comportant una credibilitat sota mínims per aquells als que els toca buscar sortides per recuperar un nivell de vida que podem veure atacat per una situació que tot ho condiciona.

Podem optar per la utopia com a solució, amb el que això comporta a l'hora de fer realitat els desitjos impossibles, i per això han optat determinades opcions polítiques, únicament interessades a conquerir el vot, al preu que faci falta, deixant les possibles solucions per a després quan ja es tingui el poder; crec que aquesta línia d'actuació és molt propera al nazisme amb el qual això té paral·lelisme evident. Una altra via és la del realisme «explicant fins i tot el que no agrada d'escoltar», amb el perill que suposa respecte de la mateixa responsabilitat d'uns i altres, cas d'un debat electoral mancat de transparència, no solament en el que es diu, sinó també en el que es proposa fer.

En qualsevol cas el que sí és evident és que som novament davant un desequilibri on l'economia torna a ser transcendental i les seves conseqüències incideixen, com en el seu moment, sobre una ciutadania desanimada, incrèdula i amb greus mancances de tota mena; i és aquí on s'han de buscar les sortides de manera urgent, si no volem recaure en un marc on es reclamaran canvis polítics davant la impotència del model que encara tenim, pensant que potser altres opcions com les autocràtiques poden tenir solucions que no es veuen.

Ben segur que aquest model que esmento té molt a veure sobre aquell que es va superar amb èxit en funció d'un esforç de realisme i de suport als més dèbils, amb totes les conseqüències, i al preu que fes falta, l'estat de benestar, tan criticat per una part de la nostra societat, torna a estar d'actualitat per reconduir el model vigent, si realment volem en sortir-nos amb garanties de convivència social i democràtica, no fer-ho només serà aval de tornada a «temptacions no democràtiques», com en el seu moment, solament superades per una capacitat de constatació de la realitat des de la comprensió cap als més precaris, als que no se'ls pot deixar de costat.