Cuidem-nos mútuament

Benvolguts i benvolgudes. Des de fa uns quants anys, a l'Església celebrem la diada del malalt en dues dates assenyalades: l'11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lourdes, i en aquest sisè diumenge de Pasqua, sota el títol de Pasqua del malalt. El lema d'enguany, Cuidem-nos mútuament, s'inspira en aquell passatge evangèlic en què Jesús critica la hipocresia dels qui diuen però no fan (vegeu Mateu 23,1-12). «Quan la fe es limita a exercicis verbals estèrils, sense involucrar-se en la història i les necessitats del proïsme –afirma el papa Francesc en el missatge per a aquestes Jornades–, aleshores la coherència entre el credo professat i la vida real es debili-ta.»

Avui em voldria fixar especialment en les persones grans que estan malaltes. «La pandèmia actual» –afirma el Papa en el missatge esmentat– «ha tret a la llum nombroses insuficiències dels sistemes sanitaris i carències en l'atenció de les persones malaltes. Els ancians, els més dèbils i vulnerables, no sempre tenen garantit l'accés als tractaments, i no sempre és de manera equitativa.» L'ancià malalt acostuma a ser onerós per a la família, per al sistema sanitari i per a la mateixa despesa pública. Tot i així, cal reconèixer l'esforç de les institucions i de molts professionals que es fan càrrec dels ancians malalts. Aquí l'Església ha fet i fa el seu paper i aporta el seu gra de sorra. Aquest reconeixement és extensiu a les famílies que assumeixen la situació de l'avi, de la mare, del parent que ha quedat sol, i procuren, amb naturalitat i disponibilitat, que sigui el més lleugera possible.

El lema Cuidem-nos mútuament suggereix l'aspecte relacional i l'afecte que hi ha d'haver per tal que hi hagi una bona teràpia en el cura de l'ancià malalt. Precisament, «la pandèmia també ha posat en relleu l'entrega i la generositat de molts». Per als cristians, afirma el Papa, «aquesta relació amb la persona malalta troba una font inesgotable de motivació en la caritat de Crist, com ho demostra el testimoni mil·lenari d'homes i dones que s'han santificat servint els malalts».

Els reptes a plantejar tenen a veure amb la qualitat en el tractament de les persones, fins i tot quan l'ancià malalt ja no ho pot reconèixer i agrair conscientment. Entre aquests reptes, aquí en voldria destacar sobretot tres, en forma de tres preguntes: Què fem per a mantenir el caliu humà que ajuda a viure i manté la dignitat del qui gairebé ho ha perdut tot? Què fem per a reconèixer els drets de l'ancià malalt, lliurement exercits o legalment tutelats? Què fem per a ajudar i donar suport als qui, com a familiars o propers a l'ancià malalt, l'accepten, se'n fan càrrec i l'estimen?

A la llum del mestratge de Jesús, la «Pasqua del malalt» esdevé una crida a fer costat al malalt i a atendre'l, no sols amb atencions materials, sinó també amb l'escalf afectuós dels gestos, amb els quals se sentirà estimat, respectat i valorat. Escoltar-lo vol dir deixar espais de temps a fi que la persona gran malalta pugui formular les seves angoixes, dubtes, esperances i pors, i si és creient, facilitar-li la participació en la vida de la comunitat, ajudant-lo a mantenir les pràctiques religioses; ajudar-lo a expressar la seva obertura a Déu, al transcendent: llegir-li algun poema, algun passatge de la Sagrada Escriptura, escoltar junts una mica de música…; també, facilitar els processos de reconciliació amb els familiars, tot ajudant-los a fer una lectura positiva de la vida. La persona gran malalta sol necessitar un confident: ell l'escollirà, no n'hi hem d'imposar cap, i també, procurem, en la mesura del possible, que tingui vida social, que senti l'al·licient de viure, que participi en alguna iniciativa comunitària o social.

Ben vostre.