Grans genis de la humanitat

Generalment estem acostumats a associar els grans genis i personatges de la Humanitat amb polítics, majoritàriament, destacant les seves decisions al capdavant d'un país, inundades de guerres i conquestes, malgrat que també amb científics, esportistes, pintors, escriptors o artistes, per esmentar-ne només uns exemples. El que resulta més difícil és reconèixer aquells que amb la virtut principal de l'humor han influenciat determinadament a entendre un cicle històric o una forma d'explicar la vida i la condició humana mateixa a partir d'una anàlisi profunda de la realitat.

Precisament aquests darrers dies alguns estàvem expectants del discurs que va realitzar el president francès Emmanuel Macron sobre la simbologia, la petjada i el llegat aportat pel gran Napoleó Bonaparte. Totes les grans personalitats són ambivalents i s'han de tenir en compte els privilegis com les deshonres de la seva part tant pública com privada dins de la seva magnitud.

Doncs avui vull elevar la figura d'aquelles persones superdotades i en possessió d'un enginy únic que ens han fet riure molt al llarg del darrer segle, per a la vegada moltes vegades fer-nos plorar també, i oferir-nos uns missatges com a societat impregnats de sentiments que ens haurien de facilitar la millora com a humanitat mateixa.

Començant per Buster Keaton, el gran humorista del cinema mut, que partia del clixé d'irlandès rondinaire de cabellera rissada i vermella, que ens va fascinar amb El maquinista de la General (1926), que en la seva presentació va ser un autèntic fracàs financer i va haver de superar el menyspreu de la crítica, per després transformar-se en tot un referent.

Passant per Groucho Marx, que potser no tindria res a envejar-li al mateix creador del pensament socialista, igualment descendent de jueus alemanys, que començà a cantar en jiddisch juntament amb els seus germans Chico, Harpo, Gummo i Zeppo, tots ells amb grans aptituds musicals. Malgrat els seus èxits a les companyies Paramount i Metro Goldwyn Mayer des del període d'entreguerres, amb pel·lícules com Sopa de ganso (1933), Una nit a l'òpera (1935) o Un dia a les carreres (1937), els seus majors reconeixements no van arribar sinó que a títol pòstum.

Sir Charles Spencer Charlie Chaplin, amb el seu personatge de Charlot, començà a desenvolupar la seva activitat ja durant la Primera Guerra Mundial, malgrat que les seves principals obres, com són Llums de la ciutat (1931), Temps moderns (1936) i El Gran Dictador (1940), li van atorgar més tard fama mundial, que d'altra banda no ha de fer oblidar la seva infància difícil als barris més pobres de Londres, ni el seu passat gitano, que alguna cosa hauria de tenir a veure amb la seva manera d'actuar davant la vida i davant la càmera.

Igualment, Oliver Hardy, que era maçó, d'ascendència escocesa, i l'anglès Stan Laurel, més coneguts com El gordo y el flaco o Stan and Ollie, van començar la seva carrera conjunta el 1927 als Estats Units d'Amèrica, no podent viure mai més l'un sense l'altre, també a la vida real, estereotipant les moltes parelles que per tirar endavant i sobreviure han de repartir-se els rols. A partir de 1966 reviurien per a un públic més infantil de la mà dels dibuixos animats que els hi va dedicar la productora Hanna Barbera.

Del mexicà Mario Moreno Cantinflas, disfressat de peladito, el gran Chaplin va dir que era el millor monologuista que havia conegut, amb les seves frases i sintaxis extravagants i incongruents, totes elles, al mateix temps, plenes d'una ètica majúscula. Havia estat el sisè de catorze germans, dels quals només en van poder créixer vuit; abans de passar del circ al cinema havia realitzat totes les professions possibles; no podent tenir fills va adoptar un nadó pobre d'un any al qual va deixar en herència tota la seva fortuna.

Les comparacions són odioses, però aprofito aquestes línies per finalitzar felicitant l'emissió del programa de televisió espanyola en català d'en Xavier Sardà (qui pot oblidar la seva paròdia a la ràdio del Sr. Casamajor, o «català emprenyat»!) passant la paraula als membres de La Trinca que també varen marcar una bona època a «casa nostra». Riure, sense cap mena de dubte, humanitza.