Una estirada d'orelles per espavilar: PS a Madrid

Ja ha passat i les capes tectòniques de la política espanyola no s'han mogut. S'ha reforçat tendències: a) Ayuso ha reeixit a crear «un sentiment de pertinença diferencial i victimista» que els catalans coneixem des del primer dia del pujolisme –sí, el mateix que anirà a judici amb la família sencera menys la matriarca que pobreta també és víctima de l'excés d'edat–. Más Madrid respon a la versió d'esquerres, específica, arrelada. b) culmina la corba de descensos de Pablo Iglesias, sempre en contrast amb les expectatives. Plega després d'haver excitat la participació en contra. c) Cs aguanta la tercera gran garrotada al ring d'unes eleccions, per a nodriment del PP que vol recuperar un espai perdut per la mateixa corrupció sistèmica i condemnada judicialment. d) Altrament Vox ja ha conquerit un sòlid espai electoral, passant la prova del cotó d'una Ayuso que tant els és pròxima.

El resultat socialista al 4-M a Madrid també reforça alguna tendència, com les anteriors? Més aviat no, però és un avís que cal agrair per actuar en conseqüència. Els tripijocs dels amorrats al mòbil dels aparells de partit –en aquest cas, els socialistes murcians– van obrir la porta a les anticipades que l'agit-prop del bastió del PP a Madrid ja tenia planificades, amb tot detall de temps, mentre que als inductors indirectes els amb el pas canviat, sense candidat nou, sense presència a l'assemblea significativa. Ni s'improvisà l'aterrament d'un ministre –com en el cas del tan reeixit efecte Illa– que hauria sotmès tot el govern general a una mena de plebiscit en camp rebel-hostil.

Ha fet mal els microsorpasso de Más Madrid de quatre mil vots, baixant a tercer partit. I com sempre que les coses no surten com s'esperava cada sector interpreta que la causa és per no haver aplicat allò que han reclamat fins al moment sense èxit. Així, els descontents amb el protagonisme del gran assessor Iván Redondo –hi estic d'acord, volem un nucli dur dirigent que ens representa no un contractat omnipresent i mercenari. Per la meva part –i penso que per a molts més i amb més influències orgàniques– retrec que en lloc d'explicar exclusivament el que veiem al mirall de la mateixa obra de govern passada, present i futura perquè sempre orientem el retrovisor per explicar el que fan els rivals i en particular la dreta extrema, que no feixista. Salvem la democràcia amb mesures sanitàries, d'escut social, de digitalització i verdor, de diàlegs interterritorials federalistes; per a les quals tenim les eines del BOE i el consell de ministres –dels quals en parlem massa poc perquè gastem energies en esmentar el papo. Sempre, sempre exposant els orteguiants «projectos sugestivos de vida en común». El 4-M ens ha estirat les orelles perquè espavilem al «siempre en positivo»... Res de fer d'oposició de l'oposició.