Tribuna
Pere Aragonès, un home sense paraula
Diputat del PSC per Tarragona
Ara fa poc més d'una setmana, el 8 de maig, el presidenciable d'ERC Pere Aragonès va comparèixer públicament, rodejat dels principals líders del seu partit, per anunciar solemnement que donava per acabades les negociacions d'investidura amb Junts per Catalunya i que buscaria un acord amb els Comuns per governar en solitari.
Repeteixo, d'això fa poc més d'una setmana. Segons el senyor Aragonès l'acord amb els incondicionals del senyor Puigdemont era «impossible perquè es mantenien inamovibles en qüestions centrals.» Per tant, buscaria un acord amb els Comuns (perquè permetre que qui va guanyar les eleccions, és a dir, el PSC de Salvador Illa, governés, d'això res) per constituir un Govern en solitari.
Un dia després el senyor Rufian reblava el clau i titllava Junts de ser «la dreta independentista catalana», equiparant-la amb la dreta espanyola, mentre s'entrevistava amb la líder de Podemos Yolanda Díaz (això era dilluns passat). Al mateix temps, la portaveu dels Comuns Jessica Albiach assegurava que Pere Aragonès li havia garantit que la seva voluntat d'acord amb ells no era una maniobra per pressionar Junts a un pacte i que de Govern de coalició ERC-Junts res de res (dimarts, 11 de maig).
Tinc per costum creure en la paraula de les persones i com a praxis respectar que, en principi, allò que diuen s'ho creuen realment, I dic «en principi» perquè a partir de dimecres tot allò que semblava inamovible es va començar a moure ràpidament a la ment i la voluntat del senyor Aragonès. En una reunió d'urgència convocada per la CUP (sí, amics i amigues, la CUP demanant seny!) la portaveu dels antisistema va advertir als seus interlocutors de Junts i ERC: «A les eleccions del 14-F vosaltres heu perdut 300.000 vots (ERC), vosaltres 400.000 (Junts) i nosaltres (CUP) 6.000. Quants penseu que podríem perdre si tornem a anar a eleccions?».
I aquesta és la clau de volta del canvi miraculós que s'ha produït en un temps rècord. Aquesta lògica sumada a l'amenaça llançada ahir per l'ANC contra els partits independentistes que semblaven sumar-se al llarg i interminable llista de «traïdors i botiflers» que acumulem a Catalunya des de 2012.
De manera que aquest matí (dilluns, 17 de maig), oh sorpreses de la vida!, ens hem trobat amb la notícia que hi haurà el Govern de coalició entre ERC i «la dreta independentista catalana» que el senyor Aragonès negava fa tot just una setmana.
Situats en aquest escenari vull adreçar un missatge d'esperança al nostre poble: hi ha alternativa a aquest enèsim matrimoni de conveniència entre dos socis que es menyspreen mútuament. No estem condemnats a patir aquest mal Govern per sempre. El PSC de Salvador Illa, més aviat que tard, –perquè ja veurem quant dura aquest Govern que neix en unes condicions tan lamentables i precàries– recuperarà una Generalitat i una Catalunya de tots i de totes, sense exclusions. No hi haurà una Catalunya dividida, com ha establert el nacionalisme independentista.
Em vull dirigir també respecte als líders dels comuns. Quant trigareu a entendre que un nacionalista entre un pacte d'esquerres i un pacte nacionalista amb la dreta triarà sempre un pacte nacionalista? Fins quan seguireu amb els vostres vots donant suports a Governs nacionalistes dirigits tan sols als independentistes com els que hi ha a l'Ajuntament de Tarragona? Recordeu el que deia Karl Marx a la introducció del 18 Brumari de Lluís Bonaparte: «El nacionalisme és sempre reaccionari perquè és la negació dels valors universals i solidaris que defensa l'esquerra.» Doncs això. Sumem esforços per bastir l'alternativa d'esquerres que aquest país necessita. D'esquerres, no nacionalista.
Finalment, quina credibilitat política pot tenir una persona que afirma una cosa i fa just la contrària tan sols una setmana després? Exactament, cap ni una. Doncs aquesta persona, que no té problemes en anar canviant d'opinió segons com bufi el vent, serà el nou president de la Generalitat amb el suport entusiasta del bloc independentista. De pena, realment.