Amb calma

Els que em seguiu habitualment sabeu que no sóc molt donat a explicar coses personals. Tot i això i de manera gradual després de passar més de 20 dies al llit moltes persones es van assabentar que he estat hospitalitzat. Alguna cosa que creia fermament superat. Per aquest motiu vaig escriure alguns articles d'agraïment al personal sanitari per la seva humanitat. El divendres van aparèixer de nou tots els fantasmes que vénen a menjar-te el coco. Passar més de 12 hores en un box d'urgències. Sense menjar ni beure res. El matí va començar normal. Va venir a visitar-me la doctora. Jo estava content, anava a ser l'últim dia prenent medicaments.

L'anterior havia estat el primer sense portar oxigen les 24 h (només a la nit). Si bé tenia eufòria, també un dolor com de cruiximent a l'estómac. Quan la doctora va començar a palpar... Ostres! Què fa doctora? Igual que si m'hagués clavat una agulla. I ja va començar tot de nou. Ambulància, jo en una llitera en bata d'hospital, una via directa a la vena per treure sang i medicaments directes per la via. Permetre'm dir-vos que en aquests moments em vaig enfonsar. Sense voler allargar-me al final resulta que el problema ha estat una pedra a la vesícula. La qual cosa suposa tornar als medicaments etc. etc. etc. En fi que quan toca calma, toca calma i no et queda una altra. Gràcies per tots els missatges de suport.