El desacord permanent

Si fem una lectura ràpida a les noves que dia a dia es van produint, podrem comprovar, de manera acaparadora, que les males notícies són permanents i, el que és més greu, la manca d'entesa per trobar solucions també està a l'ordre de la majoria de variables que componen la nostra supervivència quotidiana.

Una altra variable evident és «la interpretació» que es fa d'aquesta falta d'entesa, que sembla que es vol centrar a la classe política quan la realitat posa de manifest que el fet, en si mateix, és general, així, l'evidència d'un poder judicial discrepant en les seves resolucions, «depenent de qui, com i a on», totalment contradictòries és una altra evidència; per no oblidar les lectures respecte de la dinàmica econòmica, on no s'entenen determinades afirmacions i actuacions per part dels que haurien de liderar un discurs coherent i ple de respostes assumibles, i on sembla que, també, el conflicte és una realitat evident; per no deixar de costat la polèmica estrella relacionada amb la sanitat, i les diferents polítiques al respecte, que poc tenen a veure en un consens que seria imprescindible; fins i tot el tema social, amb opinions divergents, depenent de qui s'escolti, i en què, com sempre, malgrat discursos benintencionats, la realitat és que poc es veuen les sortides possibles a una precarietat cada cop més evident.

Estem, per tant, en un «món convuls» on no existeix l'apropament de posicions, i on cadascú pensa que el seu és la millor opció, sense cap capacitat, ni voluntat, d'arribar a acords, inclús es plantegen exclusions, sense límits, en funció d'un «egocentrisme» més superat del que puguem sospitar, però que encara es vol mantenir en funció de no sé quins interessos ocults.

És evident que el món públic comporta visions desviades, en funció de la possibilitat de conquerir el poder, i això és legítim, una altra cosa és si aprofundir en l'enfrontament ens porta a quelcom possible, és més, no oblidem que les societats avancen només quan es donen amplis acords i majories impactants, per tant, no estaria de més reflexionar al respecte, encara que jo entenc que es fa difícil en el marc sobre el qual estem assentats, on el que val és la conquesta de la influència a qualsevol preu, inclús, si això suposa mentir a mitges, desqualificar, injuriar o manipular el que calgui en cada cas.

Pel que fa al tema econòmic, la gestió encara és més evident, i podem escoltar, de manera diària, receptes que si s'analitzen des del sentit comú, poc podrem veure aplicades a curt termini, sense costos de tot tipus per una ciutadania que comença estar tipa de paraules buides. Respecte al tema sanitari la cosa també segueix en la línia del desacord, i la desqualificació entre els diferents protagonistes, amb el greu perill de convertir-se en una arma d'especulació política, amb conseqüències impensables. Per no deixar de costat el tema judicial, al que s'hauria d'exigir un rigor que el faci acaparador d'una realitat que no es pot perdre mai, i més en un model democràtic com el que ens hem donat, i on la seva tasca hauria de constituir una referència en positiu com la que procuren la gran majoria dels seus responsables.

Ara que fa uns anys del que va suposar el 15-M, amb totes les seves variables i conseqüències de tot ordre, no estaria de més meditar sobre «el succés en si mateix», fora del partidisme que alguns volen donar-li, sinó en funció dels mateixos avanços socials conquerits i, sobretot, en la mateixa conscienciació ciutadana d'exigència de canvis necessaris, segurament algú pot creure que «res es mou», però la mateixa realitat ens ubica en un panorama en el qual serà necessari avançar, i és aquí on la dinàmica del desacord permanent és un perill en si mateix. Podem enganyar-nos amb mirades a curt termini, però crec que seria una evidència de manca de realisme no buscar fórmules de consens mínim, amb el màxim suport, seguir en la línia de divisió, enfrontament, desqualificació i falta de pacte, és la llavor d'un futur ple de conflictes per una societat més propera a la fallida del que puguem imaginar.