Reus és de tots?

L'alcalde de Reus, Carles Pellicer, s'ha queixat per enèsima vegada dels casos d'incivisme que encara patim a la ciutat. Ho va fer dilluns durant la presentació d'un pla d'inversions d'1,3 milions d'euros en manteniment i millora de la via pública. La llista és llarga: voreres, passos de vianants, mobiliari urbà, jocs infantils, enllumenat, jardineria i fonts. El conjunt integra aquesta capa superficial del municipi que ens fa a totes i a tots la vida comunitària una mica més agradable. El batlle va tornar a lamentar que hi hagi una part petita de la població que no comparteixi la seva definició que «Reus és de tots» pels drets, però també per les obligacions. El problema de fons és complex i no es pot resoldre només amb informació i inversió. A ningú li agrada la recepta que ens ve al cap i que desemboca en la inspecció i la sanció.

La immensa majoria de ciutadanes i ciutadans tenen molt clar que la factura de la festa de l'incivisme la paguem tots, però hi ha un reduït grup d'irreductibles als quals els en fot. Entenen la cosa pública com allò que és de tothom i alhora de ningú i que s'hi pot fer el que et roti.

Doncs no! Segur que no trenquen els mobles de casa seva, es caguen o es pixen al mig del menjador o organitzen saraus al replà de l'escala. Bé, potser alguns ho fan, però les conseqüències són limitades i el preu acaba sortint de les seves butxaques.

L'incivisme és fill d'un problema de concepte de l'espai públic i de vulneració de les regles del joc de la vida en comunitat. I aquesta mena de distorsions només es podran adreçar amb formació i cultura. I els agents que han d'intervenir en aquest procés perquè arribi a bon port comencen a la família, passen per l'escola i els llocs de treballs i arriben als cercles d'amistat i d'aficions. L'incivisme s'alimenta de la deshumanització d'uns pocs, però que fan soroll, i també del silenci o la inacció dels que en som testimonis. No es tracta de sortir de casa amb el vestit d'heroi o de cobrador del frac per jugar-se el físic, però potser augmentar la pressió social sobre els incívics. I hi ha moltes fórmules. La primera és no callar i no mirar cap a una altra banda. Petits gestos d'exigència i autoexigència podrien acabar creant un clima irrespirable pels qui no saben o no volen conviure.

L'Ajuntament ha de continuar tirant el carro amb campanyes informatives, inversions de milers d'euros en infraestructura i equips d'inspecció i sanció, però mai podrà tenir la mateixa força de persuasió que una ciutadania compromesa en defensar que Reus és realment de totes i de tots.