Normalització

Albirant un recés en la pandèmia, s'alcen veus demanant un retorn a la normalitat. Dic recés per què no tinc clar que s'acabi. Les metàfores de què es veu llum al final del túnel parteixen de la premissa que realment sigui un túnel i no una cova sense sortida. Algunes veus prudents ens avisen que retornar a la normalitat només afecta al que ja eren normals abans. La resta, no.

Sembla, però, que aspirar a la normalitat inclou acceptar com anormal molt que de normal no en tenia gaire. Hem normalitzat situacions, activitats, fins i tot persones que, per establertes i repetides esdevinguessin consuetudinàries, habituals, tolerades o assumides com tals. La realitat sovint ultrapassa la normalitat. La injustícia o la impertinència no poden esdevenir norma, per més habitual que semblin.

No és normal que el cap de l'estat sigui un lladre, evasor de capitals, traficant d'influències, comissionista, putero, fratricida, adúlter, promiscu, matador d'espècies protegides. I que acabi fugint del país per refugiar-se a un país estrany, in partibus infidelibus, poc respectuós dels drets humans, sense acord d'extradició, teocràtic i no democràtic. Tampoc ho és que el seu successor tingui membres de la seva família més propers (ai!, els cunyats) a la garjola per delictes societaris i evasió d'impostos i altres desimputats per una generositat venal dels jutges. I que, a sobre, es permeti renyar, menystenir i agredir verbalment a una part dels que ell considera els seus súbdits per discrepàncies polítiques o pretengui coaccionar empreses perquè canviïn de seu com a castic als ciutadans de l'àmbit on s'acullen.

No és normal que durant anys la podridura de la corrupció afecti amples sectors dels partits polítics, especialment de la dreta. Ni que conspicus banquers arramblin amb milers de milions per compensar les pèrdues de la seva nefasta gestió. Ni que, a sobre, utilitzin esquemes defraudatoris amb targetes de crèdit fraudulentes.

No és normal que el pom de dalt de les grans empreses l'ocupi un grup en el qual cap es dedica a la producció de béns, només a serveis financers i la subcontractació de tercers. Que, a sobre, es constitueixin com a contrapoder dels de l'estat per continuar sucant de les prebendes que surten de la mamella del BOE, tampoc és gaire normal.

No pot ser normal que, salvant tots els condicionants de l'evolució de l'economia, el jovent pateixi una taxa d'atur del 50%. Ni que la quarta part dels infants, menors, visquin per sota del considerat llindar de la pobresa.

No és normal que un país definit com a aconfessional, on amplis sectors del clergat han participat en abusos sexuals i de menors, a sobre es permetin alliçonar a la gent en temes de salut, vacunes, o mesures preventives de les malalties de transmissió sexual, encimbellats en un mal paït celibat i continuïn ficant-se sota els llençols de la gent. I això, mentre enregistren com a propietat centenars de béns immobles sobre els quals no en tenen cap dret aprofitant escletxes legals.

No és normal que hi hagi homes que maten dones. Que les maltractin, a elles i els seus fills per un ancestral sentit de poder i violència de la força.

Tampoc és normal que els jutges es fiquin en política i utilitzin el seu poder per dirigir les accions que no els hi pertoquen, limitin les llibertats individuals i col·lectives des de prejudicis personals o religiosos.

No és normal que alguna gent «necessiti» anar de gresca fins altes hores de la matinada argumentant que això també és la seva llibertat. Si el retorn a la normalitat representa que tot això continuï sent normal, de l'epidèmia no en sortirà res de bo i continuarem sent una colla d'anormals.