Jo Cox i Mo Mowlam, 'in memoriam'

En aquests moments en què la cridòria, el fanatisme i la intransigència semblen monopolitzar el discurs tant de la dreta com del nacionalisme em plau enormement reivindicar políticament dues dones valentes que van orientar el seu compromís polític a fer que la vida de les persones fos millor (que al cap i a la fi és l'objectiu de la política), pagant un preu molt alt per fer-ho.

Jo Cox era una diputada laboralista (socialista) britànica. Havia arribat al socialisme, deia, en prendre consciència de les brutals diferències socials que condemnaven infants a la pobresa quan era col·laboradora de l'ONG Oxfam. Profundament humanista, europeista i respectuosa amb les opinions alienes alertava als seus conciutadans dels perills de la xenofòbia, el racisme i el nacionalisme identitari. Va ser assassinada el 2016, a trets i ganivetades, per un feixista que mentre cometia aquest crim repugnant cridava consignes nacionalistes tipus «Gran Bretanya primer!». Durant mesos Jo Cox havia rebut amenaces de mort pel seu compromís amb una societat respectuosa de la seva múltiple i plural identitat nacional, ètnica i religiosa. Quan les va denunciar a la policia la dreta conservadora la va acusar de fer «un muntatge» per presentar-se «com a víctima.» (no sé si us sona la musiqueta). Després del seu assassinat ni van rectificar, ni van demanar perdó per posar en dubte les amenaces. Coherent amb les seves conviccions, el dia abans del crim, Jo Cox havia assistit amb la seva família a una manifestació de denúncia del racisme i del feixisme que exhibia l'extrema dreta britànica.

Mo Mowlam era la ministra del Govern laborista que va dedicar-se en cos i ànima a desencallar el procés de pau d'Irlanda del Nord. Amb una personalitat fascinant, propera i empàtica fins i tot els seus detractors l'elogiaven i reconeixien que era «diferent dels polítics que hem tingut fins ara». Sense entrar en recriminacions, ni acusacions, ni desqualificacions va fer tot el que va estar a les seves mans per fer que gent que es matava, que es matava literalment, s'assegués a una taula per parlar i arribar un acord. No s'entén l'acord de pau del 98 sense la seva aportació absolutament imprescindible. Defensora del diàleg i dels indults als presos republicans per assolir la pau va ser acusada de «traïdora» per la dreta nacionalista britànica (no sé si us sona també).

Després d'abandonar la política institucional, no el compromís polític que mai va deixar, va crear una fundació de lluita contra la drogaddicció. Va morir prematurament, amb només 55 anys, d'un infart provocat, en part, pel desgast que li va suposar la pressió d'estar anys i anys aguantant insults i amenaces.

Aquestes dues dones socialistes valentes han de ser per a nosaltres un exemple a seguir. No us deixeu emmirallar per discursos d'odi, unilaterals o fanàtics. No caiguem mai en la crispació política, ni en la polarització nacionalista. Mo Mowlam sempre deia que «no hi ha cap problema polític que es resolgui dient no, no t'escolto, no et parlo i a, més, si segueixes per aquí ja veuràs!». Tenia tota la raó. Ara, més que mai, com ha dit el president Pedro Sánchez, és l'hora de buscar solucions a problemes polítics des de la concòrdia, la voluntat de reconciliació i el respecte a la llei. Sabem que n'hi ha molts que voldran posar bastons a les rodes, però també sabem, com ens recorden Jo Cox i Mo Mowlam, que els i les socialistes partidaris del diàleg i de la pau sempre serem insultats per aquells que o bé consideren que conflictes polítics han de tenir una solució jurídica o d'ordre públic, com per aquells que encara ara enganyen prometent faules unilaterals als seus partidaris sabent que són mentida.

Des del PSC, com a defensors i garants de la convivència, no ens mourem de la via del diàleg i de la reconciliació, primer, entre catalans i, després, amb el conjunt d'espanyols. En el funeral de Jox Cox el seu germà va dir: «fins i tot amb el seu assassí la meva germana hauria internat dialogar» (quasi les mateixes paraules que va emprar la filla d'Ernest Lluch quan va ser assassinat per ETA). Fem-nos dignes del seu llegat i tots i totes, com a societat, en sortirem guanyant.