Qui no vol els indults?

El president Pedro Sánchez es troba en la seva segona gran cruïlla vital com a polític. En la primera, després de superar, amb el seu tarannà de resistència, l'episodi de la dimissió a causa d'un comitè federal; lluny de llançar el barret al foc, emprengué de guanyar unes històriques primàries, on contra pronòstic reeixí. El Sánchez amb sensibilitat per captar els estats d'ànims dels sectors de la militància, que per contenir l'embat podemita ens havíem de desmarcar el PSOE identificat amb l'establishment, de vaques sagrades més que amortitzades.

Ara, ha d'afrontar la segona, on demostrarà la seva qualitat d'estadista. Difícil categoria que marca o no una presidència: Suárez desmantellant tota l'estructura del Movimiento; aquell Felipe amb l'ingrés a la Comunitat Europea; Aznar suprimint el servei militar segons el guió del pacte del Majéstic; ZP legalitzant els matrimonis dins del mateix sexe, facilitant els reagrupaments familiars dels immigrats. De Rajoy, potser recordar la flema durant els pitjors moments de la crisi econòmica i la territorial catalana.

Només com a estadista Pedro Sánchez i el seu consell de ministres –via el de justícia– posarà la signatura de Felipe VI l'aplicació de l'art.62 de la CE que acull els indults. Els indults a cadascun dels encara empresonats per la sentenciada sedició i desobediència pels fets de la tardor de 2017, dins el conegut com a procés.

Ells mateixos, els principals beneficiaris dels indults que tant a prova posen Sánchez, no semblen gaire entusiasmats amb la decisió. Acostumats de fa temps a reclamar insistentment inviables programes màxims, la inconstitucional amnistia és la seva alternativa als indults de tanta polèmica i desgast polític. Fins i tot algun dels indultats amb la seva incontinència-messianisme activista del «Ho tornarem a fer» pot fer pinça amb els que amb els indults han trobat l'os a mossegar i no deixar-lo anar...

Aquest representen un ampli front. Ja se suposa el que es fotografia a la plaça de Colón seran els qui més brodaran i mossegaran. L'Arrimadas farà un convençut paper de secundària. I aquí entrem amb la tercera Catalunya que com la indepe, –la primera– no valora els indults, però no per insuficients sinó per excessius. Si fem comptes, només al 30% de votants del 14-F que són el govern de Sánchez estem esperançats amb els indults, de desinflamació, de principi de diàlegs per anar canalitzant els conflictes polítics. Però el 14-F l'abstenció comparada amb la gran participació de les del 155 arribà al 28%, un sector de cada costat antagònic que desconnectats potser comprendrien la necessitat del difícil pas endavant dels indults.

Durant el debat previ i el posterior a la concessió dels indults prou que tindran tot el ressò mediàtic els pitjors barons socialistes – és un dir... – sempre des dels seus privilegis regionalistes de receptors nets de solidaritat defensant l'espanyolisme, incapaç d'entendre que als primers art. de la CE que tant diuen defensar parla de «nacionalitats» i de «llengües espanyoles» diferents del castellà. A vegades penso que los barones són la continuïtat dels caciques i dels valors d'un franquisme sociològic no reciclat.

Els socialistes que admiren l'estadisme del president Pedro Sánchez hem de demostrar caràcter i criteri, aplicar el Política és Pedagogia de Rafael Campalans. Pedagogia que la generositat és la màxima demostració de fortalesa, així com de debilitat la mesquinesa.

En la concessió dels indults Sánchez no s'arrugarà a la llopada. Perquè s'hi juga el lideratge, extensible a tots els altres àmbits de govern. Paradoxalment, tenim un dirigent que es creix en les circumstàncies adverses. Els qui el blasmen, particularment cada dimecres al matí al Congrés no s'adonen que el retroalimenten. A mi, Sánchez em va convèncer de les seves qualitats al programa d'aventura de Calleja, pujant fins al cim l'alacantí penyal d'Ifac –encara que sense alguna bruixa andalusa o algun bruixot extremeny o manxec amagats en un revolt molt recaragolat