Resta massa lluny l'eufòria del 'ja és nostre'

Els que gairebé ja ho hem viscut tot també ens agrada innovar i mirem de no quedar-nos quiets, però tampoc som dels més enjogassats, ens agraden les propostes reposades i amb claredat. Dic això perquè a mitjans de maig els diaris esgrimien, amb lletres tan gruixudes com les del coronavirus, que al camp de Tarragona som davant del projecte La vall de l'hidrogen verd vestit com una aparença de futur, expressat amb tanta èmfasi i amanit amb cabdal engrescament que pensí que Déu ens feia el lliurament d'un mannà, aquell aliment que els va caure del cel als israelites quan anaven pel desert cap a la terra promesa. No subratllaven el seu físic o l'aparença, donaven per sabut que ens aglutinaria a tothom, agrupant institucions i multinacionals com Repsol, Enagás, AEQT, tractant-ho de l'energia del futur que ens canviaria l'aire que respirem i per a rematar-ho podríem arribar a exportar-ne. Alhora, en algun raconet de lletra petita raonaven que no serà fàcil, que caldrà compilar molta feina, d'un elevat cost energètic i d'alguna inseguretat en la manipulació perquè és volàtil i inflamable.

Rere d'un d'aquells exquisits moments de silenci que m'envolten com a persona que arribo tard al món dels desenvolupaments tècnics actuals el tema em semblà enterbolit, però vaig pensar que com aquesta nova Vall ha estat batejada a l'engròs, malgrat que les neurones em ranquegen una mica, sense excés caldria assumir la possibilitat de ser bona per a Tarragona.

Malgrat la mitja rialla, de seguida em ve present l'estesa tradició a Tarragona d'alguns camins cap a estructures també sublims no van ser flors i violes que ara segueixen posant-me la pell de gallina i mala lluna. Donaré un tomb per algunes: A la meitat el segle passat sentirem els cants de sirena per al nostre camp, l'establiment de la Refineria de Petrolis ens enriquiria i fins i tot potser ens aportaria l'abaratiment la benzina. Doncs d'allò res; més aviat crec que anys després, de rebot se'n va derivar l'explosió d'ETA que ens va fer fugir de la ciutat, no cal dir que l'empresa d'interès públic més aviat també perjudicada pel malastruc atzar era lliure de cap responsabilitat. Sóc als llims de saber perquè, anys després fou més adient i d'interès públic posar-nos no una, tres centrals nuclears, que ara a les acaballes pretenen allargar-les la vida. Vaig ser testimoni indefens de la progressió espanyola i buscar-ne la raó del perquè vam circular segles per la carretera N. 340, l'antiga Via Augusta romana lleugerament millorada per la dictadura de Primo de Ribera i amb captivador aparell durant segles del ferrocarril, amb finalitat nua i crua de l'Estat que mai canviarà el seu traçat per l'interior de Tarragona i en ambdós ha de ser depriment el risc del tràfec de matèries perilloses, d'això ens portà la tràgica explosió del càmping.

D'explosions he de recaure en la darrera d'Iqoxe, causant tres víctimes mortals, succeït a l'arrogant Polígon industrial petroquímic del sud d'Europa. Fixem-nos si hem hagut de pair tràngols i encara puc afegint-ne un altre: els Terratrèmols del Castor, tinc entès que el govern del PP, sense vacil·lar va satisfer més de mil milions pel seu desmantellament, que per enfuriar-nos encara més sembla que si badem ens ho inclouran en la factura del gas. Enmig d'aquests escenaris, aclaparats d'altres cops de porta rebuts amb conformisme i baix nivell de defenses, rebem l'AVE irracional, remota i desconnectada, aleshores un paradigma, a Lleida i Girona l'estació en ple centre. És allunyat el nostre Palau de Justícia, perquè eventualment a Lleida i Girona de nova planta fa gairebé deu anys, com el cas de les seves biblioteques de més de 6.000 metres quadrats, la nostra per ara també a la llunyania.

Per què tants anys d'angúnia afrontant un viacrucis de fracassos i xafades d'ull de poll ajupint-nos? Paradoxes de la vida, la contesta és sorprenent i decebedora: A Tarragona ens hem trobat que ho tenim tot, un grapat de qualitats en aquest entorn idíl·lic, el port, les platges, el clima, el nucli antic, els dos mil anys d'història afegit a un patrimoni innúmer i, és molt fàcil dir-ho, fa gairebé dos segles aquells tarragonins ens van injectar una dosi extra d'il·lusió, les dues grandeses: la Rambla i el Balcó del Mediterrani únics i envejats. Pot ser per això, que bé o malament ens hem guanyat anar-se'n al cel la resta per panxacontent, manca de gestió i d'influències?.

Ara ens agafa amb els pixats al ventre la cirereta del pastís: el Banc d'Espanya que a Reus li van regalar, nosaltres el vam comprar. Ha complert disset anys abandonat, els seus voltants són prou enrunats, fins i tot han crescut matolls força «elegants», les distingides portes de ferro presenten rovell. Resta massa lluny l'eufòria del «ja és nostre». Any 2016, pacte de legislatura del PSC, PP i Unió a l'Ajuntament, trigaren un any per decidir destinar-lo a Centre de difusió del Coneixement. Més endavant, en deslleialtat a l'interès públic, assenyalaren Divulgació de Ciència i Indústria mitjançant una subvenció d'1,9 milions del Fons Europeu concedida ara farà tres anys. El març passat el nou ajuntament, aclarint la situació a correcuita obre licitació dels treballs previs incorporant-hi, ara sí, part dels usos socials i cívics que demanaven els veïns.

Defugint que la queixa esdevingui crònica, amb els braços oberts torno a l'encapçalament alliberant-me d'aixecar sospites sobre aquest nou projecte totèmic benefactor Vall de l'hidrogen verd. Ara que els tarragonins sembla que estem arribant al punt final del maleït virus i hem accedit al luxe de viure, penso que ens mereixem no preocupar-se'n, confiar que una injecció d'autoestima tranquil·litzant ens canviï i sigui aquest dels primers projectes d'un trasmudar cap al bé per tots els porus amb un futur tan bo i net com l'olor de llimoner i romaní.