El PSC, campió del diàleg i garantia de la convivència

En aquests moments a Catalunya hi ha un cordó sanitari contra el socialisme democràtic. Sí, sí, així com sona. Com sabeu tots i totes, al conjunt de la Unió Europea els cordons sanitaris democràtics es formen contra l'extrema dreta i contra el feixisme, però aquí a Catalunya el gran enemic a batre pel nacionalisme identitari és el PSC. I això ho practiquen els que s'omplen la boca parlant de «democràcia» i els que diuen que volen fer un «país per a tothom». Sí, sí, unes paraules molt boniques, però a l'hora de la veritat els candidats d'ERC, Junts i la CUP van anar disparats a signar per escrit, amb DNI inclòs, que res de parlar amb el PSC després de les eleccions. Als socialistes, ni aigua.

De manera que, oh perplexitats de la vida!, ara mateix hi ha un cordó sanitari contra el partit que ha guanyat les eleccions a Catalunya i que ha obtingut el nombre més gran de vots dels catalans i catalanes als darreres comicis, és a dir, contra el PSC. Quines coses, oi?

De fet, aquesta aversió cap al socialisme democràtic té una rèplica exacta en el cordó sanitari que tant l'extrema dreta de Vox com la dreta del PP han establert contra el president Pedro Sánchez i contra el PSOE. Res de parlar tampoc amb el socialisme democràtic! Amb el senyor Abascal tot, però amb el president Pedro Sánchez res, ve a dir cada dia el senyor Casado.

És casual que tant els independentistes catalans com els nacionalistes espanyols tinguin aquesta dèria antisocialista? En absolut. No ho és perquè el socialisme democràtic que representa i defensa el PSC és la garantia que a Catalunya mai es trencarà la convivència i que mai es renunciarà al diàleg com a via per resoldre les discrepàncies polítiques.

I això no són parauletes boniques per quedar bé, no. Penseu què passaria si deixem el futur dels nostres fills en mans d'aquests que, uniformats amb colors i formats en columnes amb banderes gegants, es consideren legitimats per assenyalar als «traïdors i botiflers», sigui a la plaça de Colón o entre els manifestants independentistes que insultaven davant del Liceu. Ho imagineu, oi?

Això em recorda el que em va comentar una periodista tarragonina a la campanya de les eleccions autonòmiques. Em va dir una cosa que considero important de compartir. Com a periodista cobria mítings, concentracions i rodes de premsa. Doncs bé, segons em reconeixia als mítings d'ERC, Junts o la CUP tan sols sentia parlar català entre els assistents. Al mateix temps, als mítings del PP o de Vox tan sols sentia expressar-se en castellà. En canvi, segons em deia, als actes del PSC sentia parlar en català i castellà, indistintament. El mateix mostren les dades del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (una mena d'equivalent del CIS) que determina que el 96% dels votants del PP-Vox són castellanoparlant, mentre que el 92% dels votants independentistes són catalanoparlants. L'únic partit català que té un nombre de votants similar entre els que tenen el català com a llengua materna i els que tenen el castellà com a llengua familiar és el PSC. L'únic.

I aquesta és la Catalunya real, com és l'Espanya real, com és la Tarragona real. Són societats riques en la seva pluralitat, orgulloses d'aquesta diversitat i dinàmiques en el reconeixement del qual aquesta identitat múltiple comporta. I això és el que provoca l'enuig dels patriotes de les essències pures tant a Barcelona com a Madrid, als Puigdemont i als Casado, obsessionats com estan a dir que tots els que no pensem com ell som «traïdors» (sobretot els socialistes que som «traïdors-traïdors»). El mateix val per l'Ajuntament de Tarragona. N'hi ha que pensen que només són tarragonins aquells que viuen en determinades zones de la ciutat, que porten un llacet a la solapa o que tenen una bandera al balcó. Ignoren que Tarragona, la Tarragona gran orgullosa de la seva identitat plural, no es podria entendre sense la vida que palpita a la rambla de Campclar, o als carrers de Torreforta, o a les places de Bonavista, etc. I aquest caràcter integrador que representava el catalanisme de tota la vida (que el nacionalisme independentista s'ha carregat), és el que encarna i defensa el PSC, el que tornarà a la Generalitat de la mà de Salvador Illa i el que sortirà de les urnes a les eleccions municipals de Tarragona de 2023.